Sentències del Procés
31 de març de 2023
1. En un moment àlgid del Procés, el 2018, Lluís Foix va escriure a Twitter: «Ja m’agradaria a mi poder dir, amb James Joyce, que estava cansat dels interminables debats amb els seus compatriotes nacionalistes irlandesos, que ‘ja que no podem canviar de país, canviem de tema’». Aquells mateixos dies, Jordi Amat deia el mateix: «Correm el risc que siguem incapaços de pensar més enllà del procés. Ens atrapa».
En aquells moments era pràcticament impossible sortir de la trama (o del trauma) del Procés. Tal com s’havien plantejat les coses, la seva trajectòria havia començat a recórrer una òrbita fatal, fixa i immodificable. Jordi Cuixart ho expressà gràficament: «No podíem haver fet una cosa diferent de la que vam fer, i l’Estat no podia haver actuat d’una manera diferent».
Ara, en canvi, les coses han canviat. No és que els problemes s’hagin solucionat per miracle. Però s’ha fet possible canviar de trajectòria: ens podem independitzar del Procés. Convé, perquè ens ha fet patir molt, ens ha fet perdre el temps; i ha creat més problemes i més mals de cap dels que els seus promotors havien promès resoldre taumatúrgicament.
2. En aquesta independització del Procés, però, hi hauria d’haver una excepció. En les causes judicials que li estan lligades, els magistrats no s’haurien d’independitzar del tema. Haurien de tenir sempre presents el seu context, les seves arrels, les seves característiques passades i actuals, i les conseqüències futures de les decisions que prenen. Es diu que els jutges han de castigar per la única raó que s’ha comès un delicte, i que jutjar és un imperatiu categòric no subordinat a cap altra consideració. El filòsof Paul Ricoeur deia que aquest rigorisme abstracte és una mena d’ «homenatge inhumà a la humanitat». En els judicis lligats d’una o altra manera a la trajectòria del Procés, els magistrats haurien de pensar en les persones que comparteixen les posicions d’aquelles que són jutjades i en les que hi són contràries; i també en les que estan pensant en termes simplement vindicatius, o en rèdits electorals.
Hi ha una mitja veritat que afirma que, davant dels fets de la tardor de 2017, qualsevol altre Estat europeu hauria reaccionat de manera idèntica a l’espanyol (alguns diuen que amb més contundència: «a França hauria durat mitja missa», em sembla recordar que va dir Pere Vilanova). Cert; però cal afegir que a cap Estat europeu occidental es dóna un problema de volum comparable, que les pautes de judici i responsabilitat han de ser específiques, i que cal considerar el problema complet. Un Estat que no té en compte que en determinades situacions la violència legal és inútil o contraproduent, no mostra força, precisament. Més aviat pot donar una imatge de pur punitivisme reactiu, un reflex d’inseguretat i feblesa.
3. Un magistrat francés, Pierre Truche, que va ser fiscal general de la república i president del seu Tribunal de Cassació (els seus col·legues l’anomenaven «el magistrat ciutadà»), va escriure un llibre, Juger, être jugé, on es pot llegir aquesta recomanació als jutges:
“No desarmeu l’Estat. La seva arma és la llei, i la violència de la llei és indispensable davant de la violència contra la llei. Aquesta arma és confiada als jutges per a que l’utilitzin. Però el propi Estat considera que en certes circumstàncies l’ús d’aquesta violència legal és inútil i que els jutges poden prescindir-ne”.
Truche citava una màxima que té una ressonància amb els judicis i les sentències del Procés: «Jutgar els processos, puc fer-ho com qualsevol altre. Però fer que no hi hagués cap més procés no seria segurament el millor?» («Juger les procès, je le pourrais tout comme un autre. Mais, assurément, faire qu’il n’y eût plus de procès, ne serait-ce pas le mieux?»).
P.S.- Als joves magistrats que començaven la carrera, Pierre Truche els hi deia: « Us disposeu a exercir una professió perillosa, perillosa per als altres, no ho oblideu ni per un moment!».
