Joan Ignasi Elena: Són les idees!

Hi ha qui diu, ja no sé si interessadament o no, que l’esquerra, i en concret els socialistes,  hauríem  de fer un esforç per tal de superar una certa retòrica del passat. Una nomenclatura, segons diuen, caduca, dogmàtica. Hem, es diu, d’adoptar un ‘relat’ més ‘modern’.

I vés per on, quan un indaga el sorprèn que l’origen del concepte ‘estil modern’, o l’estil de la Circumcisió (que és la forma de computar el començament de l’any  a partir de l’1 de gener) és una realitat molt i molt antiga.

Fa alguns diumenges llegia un emotiu article d’en Raimon Obiols  en honor a Ernest Lluch en el que defensava que la política, la política ben entesa, rejoveneix.  Efectivament, el combat per les idees, la lluita per uns ideals i la il·lusió i l’entusiasme en la defensa de les teves conviccions, més enllà de les conjuntures més o menys favorables, rejoveneix.

I te raó, jo per exemple, em sento reafirmat i rejovenit en les meves idees, tot i la inapel·lable derrota socialista, tot i les incerteses que els temps de canvis com els que vivim comporten. Però com deia Semprún, podem perdre les certeses però mai les il·lusions. 

Retòrica a part, ens equivocaríem si simplifiquem la derrota del PSC a una sola causa conjuntural o cometéssim l’estupidesa (molt humana per altra banda) d’omplir ara i més o menys a corre-cuita, una travessa de noms de companys i companyes. Això sí que és el passat.

El problema és ideològic. Són les idees, les conviccions i la il·lusió col·lectiva per fer-les avançar el que mou  les consciències, a les persones. Al Món en definitiva. Avui i sempre.

L’esquerra necessita un relat que es sustenti en conviccions polítiques transformadores. Lluny del relat tecnocràtic que redueix el ciutadà a simple potencial “comprador”. Un relat  en el que la paraula ja no és un compromís amb ningú i ràpidament és enduta pel vent. Poc abans de morir Tony Judt ens recordava  que ‘si les paraules es deterioren, què les substituirà? És tot el que tenim’, afirmava. 

El PSC té la base, la substància i les paraules de la millor de les possibles campanyes i estratègies electorals:  la lluita per la igualtat i la justícia social. Segurament no serà suficient per créixer i vèncer a l’antipolítica i al “relat” dominant a curt termini. Però és la única manera de donar resposta al deteriorament del nostre projecte polític aquí i arreu.

Hem de fer autocrítica com a socialdemòcrates. Però no renunciar a les nostres posicions polítiques de fons. El fet que als ulls dels ciutadans haguem aparegut còmplices, i en el millor dels casos sense alternativa, a la desregulació financera i els excessos del liberalisme que han incubat aquesta crisis, ens ha de fer reflexionar. El fracàs és de les idees? Va fracassar, per posar un exemple,  Gerard Schoreder o la socialdemocràcia? Blair i Giddens o el laborisme?

La socialdemocràcia és vigent i necessària. Més enllà de renúncies o fracassos. Les idees no moren, ni fracassen, ni tenen èxit. Fracassen, o tenen èxit, qui les gestionen, qui les prostitueix o les honora. I això és quelcom que sovint s’oblida des de capteniments corporativistes.

L’esquerra ha d’oferir un relat alternatiu. No complementari i a remolc dels fets. Un relat que parli. Que parli de llibertat i d’equitat.

Que parli del control democràtic del mercat i del sistema financer.

Una esquerra que defensi l’Estat del Benestar i denunciï als qui el combaten amb l’excusa de la seva ineficiència. I també que proposi les reformes que siguin necessàries per fer-lo viable, més just i acceptable.  Però que mantingui l’esperit que el va veure néixer ara fa moltes dècades i que dia a dia, i amb moltes lluites, hem anat consolidant.

Un PSC que situï la sostenibilitat ambiental i la seva preservació (sobretot dels seus entusiastes) en el centre de les seves propostes polítiques.  I que alliberi així, aquest combat, del integrisme estètic en el que en masses ocasions ha estat segrestat.

Un projecte que prioritzi la cultura. La cultura com instrument que alimenta el sentit crític,  condició necessària per fer homes i dones lliures, com defensava fa pocs dies Vargas Llosa al discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura.

Una esquerra que lluiti per un Món més decent. I això inclou necessàriament una aposta ferma per la cooperació internacional i la defensa de les causes de la democràcia i de la llibertat (més enllà de interessos d’Estat, ja sigui al Sàhara o a Cuba). I un discurs sobre la immigració responsable i de govern i que no intenti imitar, amb gesticulacions forçades, el discurs d’altres que abonen la por i l’odi de forma immoral amb finalitats electorals.

Un relat que ha de proposar amb paraules i fets un model de valors alternatiu. On l’assimilació de la felicitat a l’èxit i aquest a l’acumulació de diner i de poder, sigui substituït per un sentit més ple de la vida dels homes i les dones. On el treball, l’esforç, la cooperació, l’austeritat, la modèstia, el respecte, l’autoritat, la llibertat, la responsabilitat i l’amor als altres tingui el protagonisme que ha de tenir. Els vells valors de l’esquerra de sempre. Avui poc de moda, però sempre necessaris.

I això requereix d’un instrument, el PSC, renovat. Conscient de la seva fortalesa, orgullós del seu passat del que en som hereus i deutors i decidit a adaptar-se a aquestes necessitats. Un Partit que recuperi el vell principi de Partit d’avantguarda. Que no va a on marquen les tendències acríticament, sinó que té idees i pretén convèncer de la seva bondat. Liderar.

Un projecte que recull l’herència de l’esperit unitari que el va veure néixer i créixer.  Sentit unitari que vol dir suma més que disciplina.  Amb vocació de moviment  polític, social i cultural. Que vol adreçar-se a molta més gent. Ser més plural perquè es vol més gran, més representatiu. I que per tant, és més coral, amb més veus, més lideratges, més força i un sol projecte que ens uneix. És imprescindible que les primeres decisions en aquesta nova etapa vagin en aquesta direcció.

Que busca en aquest creixement, que necessitem, l’excel·lència. Els millors professionals, intel·lectuals, treballadors, persones de la cultura… i que és capaç de donar-los veu amb generositat. I que vol recuperar a tants que hem perdut.

I una estratègia d’aliances. Per superar l’hegemonia conservadora. Que necessàriament passa per una aliança de forces progressistes. Lluny de la mera suma aritmètica i de sigles. Un projecte comú, i en el que naturalment no hi cap qui no és capaç de participar d’un ideari compartit i qui no té vocació de govern. Però clarament amb un sentit de front ampli, al servei de l’alternativa progressista per Catalunya.

I lògicament un projecte per Catalunya. Que és el federalisme. Que té un referent polític al conjunt d’Espanya, que és PSOE. Del qual participem i en el que ens hi hem d’implicar més i millor. Influir més, dedicar-nos-hi més.

I amb la mateixa fermesa que defensem aquest compromís, crec que tots podem compartir que necessitem que es senti més la veu dels socialistes catalans a Catalunya i també a Espanya. Les nostres posicions. I lluitar per fer-les majoritàries a Catalunya i també Espanya. És així com s’han escrit les millors pàgines de la nostra història.

Temps hi haurà per definir de quina manera es pot concretar aquesta veu a Espanya i de com fer que la veu del socialisme espanyol i català sintonitzin més des d’una posició de respecte mutu i complicitat.

I també després haurem de buscar noms, companys i companyes, però precisament des d’aquest capteniment. I per aquest ordre.

L’exercici del poder és l’exercici de la transformacions social, de la recerca de la justícia social. “Seria fantàstic que res no fos urgent”, diria en Serrat . Ens ho hem de prendre amb calma però sense pauses. Tenim temps per decidir entre tots i des de la sensatesa, com obrim el partit a nous sectors de població. I com recuperem als que vam perdre. Temps també per recuperar el vigor i atendre discursivament millor als nostres interlocutors.

I cal que tot plegat  ho fem des de la fraternitat interna i el respecte a les posicions de tothom i amb la voluntat de reiniciar el gran projecte de l’esquerra de Catalunya.

S’obre un nou temps i ens correspon ara presentar tots plegats la nostra candidatura a dir la nostra, a participar activament del debat i contribuir així a aquest nou inici del nostre projecte polític. Jo presento la meva, convençut que pot i ha de ser una gran oportunitat per l’esquerra.