Diuen els experts en comunicació política que aquella força política opositora a un govern que s’apropiï de la idea de canvi té moltíssim guanyat a l’hora d’afrontar amb èxit una contesa electoral. Molt més en situacions de crisi econòmica. Aquesta “genialitat” ens pot resultar , per òbvia , similar a la de la il·luminada consideració que la veu d’un candidat és fonamental en campanya o si voleu a la de que la majoria dels cotxes necessiten combustible per funcionar. No obstant això, per al ciutadà que això subscriu , poc coneixedor dels secrets de l’etèria matèria en qüestió, la idea de canvi pot tenir en aquesta conjuntura de desafecció i crisi econòmica alguna variable a tenir en compte . I sembla que per a CiU també donat que observo que el lema de “Comença el canvi “ ha passat a segon pla en aquest inici de campanya . I és que els seus ja estan convençuts. Perquè qui demana el canvi? Tinc la impressió que els més afavorits. La previsió d’un augment de l’índex d’abstenció així ho podria demostrar. Són molts els ciutadans i ciutadanes que estan patint la situació de crisi econòmica i desigualtat creixent des d’una perspectiva social que comença a ser perillosa : pensen que poc o res podran fer els polítics per superar aquesta situació i per tant millor quedar-se a casa. Mentre , els més afavorits, els que realment volen un canvi perquè tot continuï igual als seus interessos, subtil contradicció semàntica, són els que majoritàriament aniran a votar. Dues conclusions : quan l’esquerra està al govern cal apropiar-se amb polítiques reals de la idea de canvi i explicar bé quins principis són els que estan darrere i segona , que la idea de canvi no és inherent a la dreta. Potser CiU se sentia incòmode amb ella. David Cameron és un bon exemple : suprimirà el subsidi d’atur als “gorrers “ de l’estat del benestar. Això si que és un canvi real.
P.M.
