A l’alcalde Jordi Hereu no se li devia acudir a l’octubre de 2008 aturar-se un moment a examinar algun episodi més o menys similar a la història política recent del país abans d’accedir a llançar una consulta sobre una reforma urbanística de relleu com la celebrada en aquesta ciutat la setmana passada. Greu error. Si ho hagués fet, no l’hauria convocat. Hagués sospitat que les dretes reproduirien el comportament que van tenir el 1986 en el referèndum de l’OTAN. És a dir, que anaven a convertir, al preu que fos, en un referèndum polític contra l’alcalde i el seu minoritari equip de govern local.
Què va succeir el 1986? Obligat per un compromís electoral solemne, el llavors president del Govern, Felipe González, va convocar cap al final de legislatura un referèndum per decidir si Espanya estava o no a l’OTAN, l’aliança político-militar a la que havia ingressat el 1981 de la mà d’UCD, AP i CiU, sense el consens del primer partit de l’oposició, el socialista, i la radical oposició de la resta de l’esquerra, els comunistes. Però, un cop convocat aquell referèndum, els partits de la dreta que havien impulsat l’ingrés d’Espanya a l’aliança atlàntica van prescindir de qualsevol mena de coherència amb les seves conviccions polític-ideològiques i del seu vot positiu en les Corts sobre la qüestió i van promoure el vot negatiu dels ciutadans. Ho van convertir en un referèndum contra González. Van creure que tenien davant seu una oportunitat d’or per derrotar el primer govern socialista que hi havia a Espanya des de la Guerra Civil, liquidar políticament González i enfonsar el PSOE en una greu crisi. L’Aliança Popular a la que ja llavors militava Alberto Fernández Díaz, ara líder municipal del PP a Barcelona, va fer la campanya a favor del no. CiU també, encara que d’una altra manera, una campanya de boca orella, amb la qual evitava a un Jordi Pujol que s’havia declarat sempre pro-OTAN la vergonya d’exhibir l’oportunisme polític en tanques i cartells publicitaris.
El sí es va imposar en el conjunt d’Espanya, però el no va guanyar a Catalunya. La diferència entre aquell episodi i el que s’acaba de donar a Barcelona és que González va assumir el repte, es va defensar com un lleó, va portar l’aposta al límit deixant clar que, si perdia, els partidaris del no -una heterogènia coalició de fet en la qual figuraven des del PP al PCE passant per CiU- haurien de fer-se càrrec del Govern i treure Espanya de l’OTAN just quan s’anava a fer el pas següent, l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea. Ara no hi ha hagut cap lleó, és obvi.
Hi ha altres enormes diferències entre aquell episodi polític i l’actual, però en els comportaments d’uns i altres hi ha també algunes constants i algunes lliçons que l’alcalde Hereu potser li hauria resultat profitós tenir en compte. Una d’elles és que en aquest tipus d’envits, CiU és digna hereva dels seus avantpassats polítics del primer terç del segle XX, aquells que davant el dilema entre monarquia o república responien ¡Catalunya!, De manera que solien obtenir l’aplaudiment dels incondicionals al mateix temps que evitaven comprometre’s. És el que ara han fet a propòsit de la reforma de la Diagonal. Què si bulevard o rambla? Als senyors Xavier Trias i Fernández Díaz tant els hi donava. La qüestió era una altra per la dreta. La qüestió era humiliar l’alcalde i clavar a l’esquerra municipal la seva primera derrota des de 1979.
Si aquesta era la batalla, seria un error atribuir el resultat del referèndum a aspectes com el cost econòmic, els errors informàtics, les consideracions sobre democràcia bananera i altres del mateix caire. No. Tot això és el soroll que s’ha aixecat, amb èxit evident, perquè l’elector progressista no percebés que la dreta s’havia llançat a una cacera política i es quedés a casa. El resultat ha estat l’aportació local a la pitjor setmana per a l’esquerra des de fa molts anys: sacrifici de la política social del Govern espanyol davant les exigències dels especuladors financers, victòria de la dreta judicial sobre el jutge Garzón i primera gran derrota política del principal Ajuntament governat per l’esquerra a Espanya.
