“He vist el president i he tingut la sensació que se sentia molt sol. M’ha recordat una trobada que vaig tenir amb Pasqual Maragall durant la crisi de l’Estatut”. Aquest comentari és d’un amic que va estar recentment amb Artur Mas. Potser l’apreciació tingui un component de subjectivitat: les coses són el que són i el que semblen. Però llegint la premsa d’aquest cap de setmana, el judici no em sembla infundat. Duran i Lleida, sempre a l’avantguarda, ja s’ofereix com a potencial successor si Artur Mas ho deixa. Tres mesos després d’unes eleccions suggerir la disponibilitat per ser candidat és, a més de poc elegant, sospitós. Delata que alguns ja especulen amb eleccions anticipades, quan la legislatura només acaba de començar. I denota unes presses insòlites per oferir-se de caixa de reclutament dels sectors reticents al pacte de legislatura amb Esquerra.
Oriol Junqueras, per la seva banda, adverteix al president que el seu partit no votarà els pressupostos si no són pactats prèviament, el que equival a recordar qui té la clau de la situació. En el si de CiU, recuperant les velles tradicions de la casa, s’estén un moviment que pretén buscar un pacte de finançament amb el govern espanyol a canvi d’ajornar indefinidament el calendari del referèndum, amb l’aquiescència, per descomptat, de part del món empresarial. I el promouen alguns que fa tres mesos juraven per Mas i la independència.En fi, com és ben conegut, l’objectiu tàctic del president Rajoy és el descavalcament del president català, condició indispensable, segons ell, perquè les coses a Catalunya tornin al seu curs.
A tot això, cal afegir els efectes dels casos de corrupció, que són demolidors de cara a l’opinió pública, però també letals per a la vida interna de les organitzacions polítiques: de cop l’imputat es converteix en un entrebanc per al partit i es generen serioses turbulències, reforçats per la incertesa que genera no saber fins on arriben les males notícies. El confús cas de les escoltes telefòniques, que afecta principalment a CiU i PSC, transmet una sensació de nyap que enfonsa la credibilitat dels partits i demostra que hi ha massa gent en ells que no fa política, sinó que juga a fer política, que és el propi de la “mala fe” en expressió de Jean Paul Sartre. La unitat que aparenten els partits, amb instruments tan escassament democràtics com la disciplina de vot, amaga unes organitzacions fragmentades en famílies i lleialtats personals, que viuen sempre observant al col·lega pel retrovisor. La política és lluita pel poder i el primer enemic és el company de partit que és el que t’ho pot treure en primera instància. Quan aquesta dimensió sinistra de la política emergeix la desconfiança es multiplica i es perd credibilitat i autoritat a borbolls.
La cohesió dels partits s’acostuma a construir sobre dos factors: l’imant del poder i la unió contra l’adversari. Quan un partit està a l’alça, difícilment emergeixen les diferències, ni apareixen les corrupcions. En moments difícils, és útil convertir l’adversari en font dels problemes propis. Però quan la credibilitat dels polítics és tan limitada com ara, el recurs té poc recorregut. Sens dubte, algunes filtracions dels últims temps, especialment en vigílies electorals, anaven directament a per Artur Mas i el procés sobiranista. Però mantenir aquest argument cada vegada que apareix un cas de corrupció és insostenible. La renovació a fons del sistema de partits és condició prèvia a qualsevol objectiu de futur. En el seu estat actual són massa vulnerables per poder emprendre processos realment ambiciosos. La pressió dels moviments socials és avui la millor defensa de la política, però no es pot pretendre que ells carreguin amb la ineludible tasca de reformar el sistema polític. Tampoc es pot viure de la fantasia que amb la independència tota la resta es donaria per a més. És literalment una utopia.
Artur Mas va voler fer un pas endavant i va errar en el càlcul del temps i de l’oportunitat. Ara està atrapat per una triple tempesta: la crisi i el desdeny autoritari amb la que la va gestionar, que el castiga més que qualsevol altre dels factors en competició, l’enfonsament del règim sorgit de la transició del qual CiU va ser part essencial, que demana la renovació urgent d’uns partits dels que brolla corrupció a borbolls, i la pressió de les forces contràries al procés sobiranista. El resultat és una minva d’autoritat i un aïllament creixent. La soledat del president.
“La pressió dels moviments socials és avui la millor defensa de la política, però no es pot pretendre que ells carreguin amb la ineludible tasca de reformar el sistema polític”. Amb el descrèdit de la classe política actual, tºampoc seran els partits!