Portada

Joan Boada: Renovar la política

renovarLa passada setmana vam tenir una bona notícia en l’àmbit internacional: Silvio Berlusconi, mal anomenat Il Cavaliere, ha estat expulsat del Senat italià. La icona de la política corrupta, masclista i populista ha perdut la protecció parlamentària i ara podrà ser jutjat, condemnat i empresonat per les seves nombroses causes pendents. Per fi la justícia l’ha caçat. Però, per què ha estat la justícia i no les urnes la que l’ha fet fora de la política? Vint anys governant i delinquint sense que la majoria de ciutadans italians fessin res per fer-lo fora  Un fet que no arribo a comprendre, però que no només passa a Itàlia sinó que és extensible a la riba nord de la Mediterrània i que a Espanya i Catalunya brilla amb llum pròpia.

Observem què passa a les nostres latituds. Segons un estudi de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el 80% dels ciutadans estan en contra de la corrupció i una proporció similar creu que ha augmentat. Després, si som conscients d’aquesta trista realitat, per què continuem votant a aquests individus i partits que han de gestionar el present i imaginar el futur?

Al País Valencià, els imputats, condemnats i empresonats podrien omplir la seu central del PP. Molts d’ells estaven en les llistes de les eleccions generals i autonòmiques arrossegant la condició d’imputats. Malgrat tot, els ciutadans els van donar la majoria absoluta. A Catalunya el mateix: imputats en les llistes de CiU, el mateix partit amb la seu central embargada per corrupció, i guanyen les eleccions.

A Castelló i Ourense els expresidents de les dues diputacions han exercit el càrrec a l’estil caciquil (també anomenat mafiós). Han robat, enganyat i comprat voluntats. Res es movia ni es feia en aquestes províncies sense que ells ho sabessin. Ningú els ha fet res i la justícia els ha condemnat lleument.

La nostra democràcia és lluny de ser participativa, simplement la ciutadania vota a les persones que volen que els governin cada quatre anys. És la manera que ens permet retre comptes, l’única forma d’expressar el nostre suport o rebuig cap a uns polítics, uns partits, unes polítiques i una manera de fer política.

Però sembla ser que no som capaços d’aprofitar-ho. Si en el moment d’exercir el dret a vot som tan comprensius amb els polítics corruptes, per què al mateix temps ens indignem i els insultem, els menyspreem i els escopim, allunyant-nos d’ells i de la política com si fos la pesta? El catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​Quim Brugué, respon a aquesta pregunta en el seu llibre, És la política, idiotes (que recomano amb passió), quan afirma que “la democràcia ens obliga a ser molt exigents amb els polítics, però també amb nosaltres mateixos com a ciutadans”.

Aquesta autoexigència significa renovar la política. Estem abordant problemes del segle XXI amb instruments del segle XIX. I això ens aboca al fracàs. Però no és la política la que explica aquest fracàs, sinó una política incapaç de renovar-se i de dignificar-se. Hem de ser molt crítics amb la política i molt exigents en el seu exercici, però sempre des de la seva defensa.

Per això és tan important apostar per un canvi de cultura política (la nostra és escassa segurament perquè tenim pocs anys d’experiència democràtica). I això només s’aconsegueix des de l’educació, no només en les aules, sinó també al carrer. No només des de les institucions, sinó també des dels mitjans de comunicació. En tots els àmbits s’ha de convidar a la ciutadania a participar, a decidir: referèndums com fan a Suïssa, iniciatives legislatives populars, pressupostos participatius a diferents nivells, llistes electorals obertes, exigència de transparència en tots els àmbits, públics i privats.

Tenir la ment oberta i un gran sentit de responsabilitat i ètica per permetre experimentar i innovar amb la participació, per aprendre aprenent la importància de formar part de la política en tant que tot és política.

No serà fàcil aconseguir aquest canvi. No només s’arregla amb lleis sortides dels parlaments, cal un canvi cultural, que donem valor a la política exercida des de la dignitat. Si fiquem a tots els polítics en el mateix sac de la corrupció o la mentida, si no diferenciem els bons dels dolents a través del nostre vot, si no som conscients del nostre poder com a ciutadans sobirans, correm el perill de rebutjar la política, que ha estat la nostra força civilitzadora. Tal rebuig ens apropa a l’infern dels populismes, de les sortides autoritàries, dels messianismes que diuen tenir la solució a tot.

Per això faig meves les paraules de Brugué quan conclou que “la política està destinada al fracàs quan la ciutadania renuncia a fer política”. Per ara està fracassant.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button