Quan un polític fa servir un adjectiu gruixut vol dir que s’ha enfadat molt, molt. La resta dels mortals fem el contrari: quan l’enuig és lleuger, fugaç i espontani el tac és fenomenal i l’insult salvatge. Si l’enuig va de debò, ens ho pensem molt millor, i gairebé sempre eludim les paraules gruixudes. Però Dolors Camats s’ha enfadat molt i ha dit el que un polític gairebé mai diu en públic perquè desequilibra el règim polític d’una societat civilitzada, envia a passeig el marc general de la seva actuació i fins i tot posa en risc la tasca de despatxos, passadissos i bambolines, que és on legítimament es fan els acords.
Ha qualificat de “simplement groller” el programa que van organitzar a mitges la Generalitat i la Fundació Francesc Candel per presentar Els altres catalans, cinquanta anys després de la seva primera edició: mitja dotzena de consellers i les primeres autoritats de Catalunya. El cop de Dolors Camats transpira la inconfusible sensació de l’abús, de la traïció o el frau molt més que la protesta per marginar ICV de l’acte. Ignoro qui ha decidit què en aquesta presentació, però l’enuig neix de la certesa que és un acte de propaganda molt escorat i dirigit cap a un dels significats de Candel. La primera empresa de propaganda a Catalunya és avui la Generalitat, i tant si ha actuat de forma directa com indirecta, aquest acte encaixa a la tanda de reinterpretacions i apropiacions que la Generalitat sembra des de fa molts mesos, sovint amb el passat històric com a font inesgotable. Em sorprèn que cap dels seus càrrecs detecti excés algun ni vegi deformació ni abús impropi per cap costat. Hi deu haver una raó d’Estat superior que està neutralitzant la capacitat crítica de nombroses persones sensates i cultes, avui enigmàticament mudes davant manifestes falsedats i relectures oportunistes.
La novetat és que ICV ha trencat el decòrum públic del polític per denunciar un comportament de l’Estat actuant com a Estat des del pedestal simbòlic de la presència de Jordi Pujol i el pedestal natural del president titular de la Generalitat Artur Mas. No s’esperava una deslleialtat així d’ICV per part del Govern, no s’esperava una descarada manipulació d’un candidat electoral del PSUC i potser tampoc s’esperava que ningú tingués en compte el perfil ideològic de Candel, o els seus més evidents afinitats amb una esquerra catalana i fins i tot catalanista.
El paper d’ICV davant una Generalitat crescuda i programàticament independentista serà molt complicat. L’eix nacional deixarà a lil·liputenc l’eix social que defensa ICV perquè la confluència al pis alt -el pacte sobiranista- desarma la baralla en els pisos baixos, que no es veuen, que amb prou feines s’escolten i amb prou feines compten en la batalla política del dia. Per això la Generalitat no ha tingut cap inconvenient a apropiar-se del valor simbòlic de Candel: sigui el que sigui, li ha convingut capitalitzar i sobretot li ha convingut usar com a nova i inesperada munició. Potser a ICV van creure que fins aquí no s’atrevirien a arribar.
Però la Generalitat no contemporitza amb aliats minoritaris i òbviament conjunturals ni té cap intenció de desaprofitar la munició ideològica que serveixi per enfortir mediàticament el seu discurs. Avui Candel és company de viatge de l’independentisme -no sé si ho seria ara però per descomptat no ho va ser- de la mateixa manera que es recorre a altres morts útils. Es converteix Agustí Calvet, Gaziel, en independentista, com s’ha convertit Josep Pla en un altre independentista que no sabia que ho era. Avui a Candel se li eleva encara més: Mandela català. A qui se li haurà ocorregut semblant disbarat? La meva filla Laura estava escandalitzada fa uns dies perquè Barack Obama havia equiparat a Mandela i Gandhi, saltant-se a la torera la militància armada i violenta que Mandela va liderar abans d’entrar a la presó i durant molts anys mentre va estar en ella. Però el redactor del guió de Mas o el mateix Mas han estat més subtils i més intel·ligents a l’equiparar Candel i a Mandela.
El secret no està en la viabilitat de la comparació o en si té algun sentit racional o històric, sinó en la seva capacitat per atreure tots els focus mediàtics sobre Candel gràcies a la icona mediàtica que és Mandela. Potser Candel no veuria molt clara la comparació, però és el de menys. Es tracta que la vegin els catalans a través dels mitjans. És una forma més de propaganda d’Estat, aquesta vegada dirigida a sobar i resobar l’immigrant de primera o segona generació, perquè sàpiga que la seva causa és, com la de Mandela, la causa de l’alliberament d’un poble oprimit sota un Estat segregacionista. Convertir Candel a mort útil a través d’una comparació insostenible, i fer-ho per boca del President, equival a prendre’ns als altres per una mena de remugants.
