El sol estiuenc propicia l’alentiment de l’esforç i del moviment de l’individu, afavorint la tendència a sucumbir a la posició horitzontal, sigui aquesta a l’herba, en una hamaca, a l’aigua, o a la sorra. En aquesta letargia física i en aquesta posició tan mediterrània, el cervell es relaxa i un comença a reflexionar. Durant aquest exercici, res suat, se m’han presentat dues incògnites: la primera, per què a Catalunya vivim un procés d’espera i foscor esperant que arribi el dia 9 de novembre? I la segona, per què la ciutadania creu que en política tot el nou, pel simple fet de ser-ho, és bo?
A ningú se li escapa que l’anomenat Procés és una finestra que obre a CiU l’oportunitat d’ocultar el seu cop de destral, en plena crisi, a l’Estat del benestar. Tot d’una Convergència s’apunta a la independència i es llança a la conquesta d’un objectiu sense cap estratègia, sense cap full de ruta ni camí traçat, si exceptuem la conducció de Catalunya cap a Ítaca, l’illa del retorn i de la nova alba. Han volgut dirigir-se aquest projecte per una qüestió merament electoralista, a rebuf de les mobilitzacions de la societat catalana, utilitzat la tàctica de la puta i la ramoneta, a casa una cosa i portes enfora altra.
Sembla que no han entès que no és fàcil liderar un procés revolucionari en un partit d’ordre, que té un electorat liberal de centre dreta, nacionalista, però sense exagerar, i que els seus ideòlegs, és a dir els que els donen la pasta, no estan per a aventures que posin els seus negocis en perill. Cal no oblidar que el Govern de Mas es va autodenominar amic dels negocis.
Tampoc té molts aliats polítics. Un poc fiable, com sempre ha estat ERC, i que va recollint els vots dels convergents de nou encuny o dels socialistes desconcertats (que són molts i variats). I l’altre, la CUP, que sempre ha vist els convergents com uns nacionalistes timorats.
Alhora té davant els altres nacionalistes, el Govern del PP, amb els que s’entén a la perfecció quan parlen l’idioma de la dreta basat en les retallades socials, privatització dels serveis públics, un creixement insostenible, en la pèrdua de drets socials i en mirar cap a un altre costat en temes de corrupció. En canvi, com no pot ser d’altra manera entre nacionalistes, quan es parla del Procés el Govern central es torna sord, cec i mut i a més maldestre.
Així estem, esperant el 9-N mentre el Govern català, amb el suport d’ERC, duu a terme una clara estratègia, que va començar fa quatre anys, de destruir i privatitzar els elements essencials de l’Estat del benestar. Així, Catalunya s’ha convertit en la zona d’Europa on han crescut més les desigualtats socials, on l’atur juvenil arriba al 50%, on s’han eliminat milers de llocs de treball públics, sobretot en sanitat i educació, on es redueixen més dràsticament els beneficiaris i la quantia de les prestacions socials, i on la corrupció forma part de l’ADN d’aquest Govern.
Qualsevol país modern esperaria un debat seriós i serè sobre els pros i contres d’un procés d’independència. En canvi es prenen decisions polítiques electoralistes que condueixen a la ciutadania per un camí fosc. Això no treu que moltes persones a Catalunya tinguin ganes de canviar la situació, fins i tot d’independitzar-se d’Espanya, però això no es pot fer a cop d’ocurrència, sense un camí traçat, sense un debat serè i no pot estar en mans d’una assemblea per més nacional i catalana que sigui.
L’altra reflexió fa referència a aquests nous lideratges d’origen social que sorgeixen entre les files de l’esquerra i que tenen en comú posar a tots els polítics majors de 40 anys en el sac de la casta o dels institucionals (stablishment). No hi estic del tot d’acord. Em semblen interessants, però no poden creure o defensar que fins la seva aparició no hi havia ningú que lluités contra el sistema capitalista, i que no hi ha hagut una transformació progressista i sostenible de pobles i ciutats, incloent Catalunya i la seva capital.
No seria ni cert ni just erigir-se com els únics defensors de les diferents lluites socials actuals sense adonar-se que molts dels seus companys i companyes militen en partits que vénen de molt lluny en les seves lluites socials i polítiques. No comparteixo que creguin que són els primers a voler regenerar la política, alguns fa temps que demostren transparència i honestedat en la tasca política.
Per això, la confluència de forces d’esquerra per canviar dràsticament el sistema polític, econòmic i energètic s’ha de fer des del respecte i la confiança.
M’agradaria començar la tardor havent posat fi a aquest conte (d’estiu).
