Sí, hi ha un temps per a cada cosa, diu l’Eclesiastès. La pròrroga electoral –el mig any que va del 20- D al 26- J– s’ha acabat. La democràcia ha desmentit la demoscòpia. Fins i tot les israelites a peu d’urna van magnificar la desviació de les enquestes prèvies: ni erosió del PP (16 escons per sobre de l’estimació més alta del sondeig de les televisions públiques) ni sorpasso de Podem i les seves confluències (20 diputats menys del mínim de la forquilla). Sí, hi ha un temps per a cada cosa, o qui dia passa, any empeny, que diria Rajoy. El PP guanya en vots, percentatge i escons (14 més), i li toca governar. El PSOE capgira els sondejos i es manté com a primer partit de l’oposició (5 escons menys). Podem i IU perden un milió de vots i sumen el mateix nombre de diputats que tenien per separat (71).
Sí, hi ha un temps per a cada cosa. El temps d’un pacte de govern alternatiu –la investidura fallida de Pedro Sánchez– és aigua passada. La combinació del quietisme tàctic de Mariano Rajoy i de l’aposta estratègica del tot o res de Pablo Iglesias –desplaçar el PSOE i ocupar l’espai de la “nova socialdemocràcia”– explica el desenllaç: l’espantall del sorpasso, alimentat per les enquestes i magnificat a les xarxes socials, ha concentrat en el PP el vot útil de la dreta en detriment de C’s (8 escons menys). Les incerteses obertes pel Brexit al Regne Unit, amb un divendres negre de les borses entremig, van fer la resta. I la corrupció? Els seus efectes ja estaven descomptats en el resultat del PP del 20- D.
Sí, hi ha un temps per a cada cosa. L’aposta pel referèndum català, que més que una línia vermella era com el riu Guadiana que apareix i desapareix, no només va frenar un govern alternatiu de Sánchez, sinó que ha ara passat factura a Podem i les seves confluències, tret de Catalunya i el País Basc. La via del dret a decidir ha acabat malmetent l’alternativa federal del dret a conviure: votar primer un nou acord abans d’haver de fer-ho pel divorci polític. El vertigen provocat pel Brexit va ser un factor afegit d’última hora en contra de l’oferta referendària de Podem. La consulta pactada entra en via morta i la reforma constitucional és ostatge d’un PP que ha fet del nacionalisme espanyol la seva senya d’identitat (em remeto als càntics de la festa de Génova).
Sí, hi ha un temps per a cada cosa; també un espai. Si Espanya fos Alemanya i el PP tingués la cultura de coalició de la CDU, seria l’hora d’una gran coalició (PP, PSOE i C’s sumen 254 escons) per acordar una agenda reformista: regeneració-federació i pactes de la Moncloa del segle XXI (model d’ Estat de benestar i fiscalitat per sustentar-lo). No serà el cas. Pedro Sánchez, sense sorpasso i amb la patacada de Susana Díaz a Andalusia, farà oposició constructiva. Pablo Iglesias continuarà fent guevarisme (no cal esperar que es donin les condicions objectives; la dinàmica de la lluita les genera), segons el tuit amb què va tancar la nit electoral: “Això acaba de començar. Als poderosos els diem: fins a la victòria sempre”.
