Temptat estic pels dimonis dels acudits fàcils dient que, per Artur Mas, el destí no és el caràcter, com deia Buffon, sinó el cognom. El president sempre respon veient l’aposta i doblant. El repta Rajoy a venir a passar per les forques caudines del Congrés dels diputats? Respon el MH encarregant a un consell la planta d’un Estat català amb totes les seves dependències: Hisenda, agències, repartiments d’actius i passius entre Espanya i Catalunya, etc. És el que a Twitter sol expressar com “ZAS! En tota la boca”.Val. Ja sabem què dirà el govern espanyol: no es pot impedir que la Generalitat s’assessori en el que consideri pertinent. Si és cert que Ana Botella té 160 assessors de lliure designació a l’Ajuntament de Madrid, els dotze o quinze que contracti el govern català són una bagatel·la.
El perifèric rebel no vindrà a la Cort, ja que no accepta la seva autoritat. No és Yugurta davant del Senat romà. Bé. Vivim en una democràcia. És lliure. Quan els seus deliris es converteixin en actes jurídicament vinculants, llavors, intervindrà l’Estat acudint als tribunals que, a no dubtar-ho, li donaran la raó. I si els governants autonòmics, en ple surfing sobiranista, il·luminats pel Sant Grial de la independència que, com se sap, està a Monserrat, s’enroquen i ignoren les sentències dels tribunals? Tranquils: article 155 de la CE i assumpte conclòs dins de la legalitat més exquisida. I això, com es fa? Quina pregunta tan tonta! Enviant un procònsol a Barcelona recolzat en la força armada estrictament necessària per imposar la seva autoritat. Potser, mirivostè, cal engarjolar a Mas. Encara queda un tros. Franco va fer afusellar Companys.
Estem segurs que volem arribar a aquest extrem? I, sobretot, estem segurs que ens deixaran? Europa tindrà alguna cosa a dir i Europa pesa molt a Espanya, que sempre l’ha vist com una mare desdenyosa. L’Estat, diu l’Estat, no acceptarà una declaració unilateral d’independència. I la comunitat internacional, Europa, tampoc. És cert, probablement, no. Però més cert és que, a canvi de frenar aquesta declaració, aquesta comunitat exigirà a l’Estat una negociació amb Catalunya que portarà, agradi o no agradi a Rajoy, Rubalcaba i altres nacionalistes espanyols, a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
No donaré més la barrila amb l’autodeterminació. Formularé un raonament que em sembla de cert abast: si l’Estat es nega a reconèixer el dret d’autodeterminació és perquè té por al resultat. Les raons trucades de principis sobre la naturalesa d’aquest dret, la seva titularitat, abast, etc, són meres fulles de parra. El veritable motiu és la por d’un triomf independentista. Oh, Estat de minvada fe en tu mateix! Aquesta por mostra la inseguretat de les conviccions del nacionalisme espanyol quan trompetea la sacrosanta unitat de la Pàtria. Una unitat imposada a la força no pot ser sacrosanta.
La por és la prova evident que el discurs de la unitat del nacionalisme espanyol és fals. Si no fos fals, no tindria inconvenient a sotmetre’s a un referèndum. El dret d’autodeterminació no prejutja el resultat. S’ha de reconèixer sense més i posar a prova la solidesa de la nostra nació. Que els catalans decideixin lliurement si se’n van o es queden. Entre els partidaris del dret d’autodeterminació estem molts que volem que es quedin i raonarem amb ells per convèncer-los. Si ho aconseguim, els catalans formaran part d’Espanya voluntàriament. Això és una nació. Si no ho aconseguim, acceptarem el resultat. I això, repeteixo, és una nació.
Palinuro, bloc de Ramón Cotarelo
