Volíem sortir de la crisi amb una Europa més forta i més unida, però les receptes econòmiques aplicades han desencadenat una amenaça sense precedents que arrisca el necessari avanç cap a una major integració. Ara, després de cinc anys de crisi, la política ha entrat en joc de manera contundent. La deriva antieuropea en molts Estats membres i la creixent desafecció institucional a la pràctica totalitat de la Unió ha deixat de ser un risc per esdevenir realitat. Avui la crisi ja no és només econòmica, sinó política i institucional. I l’única manera de solucionar aquesta nova cara de la crisi, de respondre a les demandes ciutadanes, d’aprofundir en la Unió i de confrontar les tensions populistes és des de la política, amb majúscules i sense pal·liatius.
Europa necessita lideratge polític per canviar la situació econòmica i trencar el cercle viciós de recessió, atur i austeritat, posant el focus en el creixement, l’ocupació i la innovació institucional. Si les mesures econòmiques segueixen obviant els efectes polítics de la crisi, el risc de danyar irreparablement a la Unió creix exponencialment.
L’eurozona pateix la recessió més llarga de la seva història. Els ciutadans porten massa temps patint aquesta crisi i, com a conseqüència, la confiança en la UE està caient en tots els Estats membres. El desgast institucional és molt preocupant: països com França, Regne Unit, Itàlia, Àustria, Holanda, Finlàndia, Grècia, Portugal i fins i tot Alemanya contemplen l’ascens de forces antieuropees. És impossible avançar cap a la unió política deixant als ciutadans pel camí, que perceben que els sacrificis ens condueixen a una espiral descendent de la qual no es pot sortir. Per això la política ha de prendre de nou les regnes, demostrant lideratge ferm i donant prioritat al creixement davant propostes que s’han provat equivocades i de curt recorregut.
Els líders europeus no poden romandre impassibles davant aquest perillosíssim tsunami i ho saben. Encara som a temps de reaccionar, però el temps és limitat. Ningú vol que la Unió Europea fracassi per la desafecció ciutadana. Si volem aprofitar la conjuntura política que s’obre el 2014 cal fer ja mateix un esforç polític, comunicatiu i pedagògic, altrament farem tard i perdrem una oportunitat valuosíssima. La ciutadania ja ha demostrat sentit de la responsabilitat i capacitat de sacrifici, però ha de saber que després, després dels esforços, hi haurà una recompensa en forma d’esperança, ocupació i prosperitat.
El de 2014 és un any clau. És la fi d’un cicle polític i hauria de ser el començament d’un altre. Hi haurà un nou Govern alemany, es votarà per elegir un nou Parlament Europeu i a finals d’any tindrem una nova Comissió. És aquí on hem de posar tots els nostres esforços i començar a mobilitzar des de ja als ciutadans, tant a nivell nacional com europeu. El resultat de les eleccions europees pot plantejar una enorme paradoxa. Just quan més poder té el Parlament Europeu, com a conseqüència del Tractat de Lisboa, més gran és el risc que es condemni a la irrellevància. Si com a resultat de les eleccions es configura un Parlament fragmentat, reflex de l’estat d’ànim de les societats en els Estats membres, a més de poc representatiu per baixa participació electoral, la paràlisi, la desafecció i la inoperància estan garantides.
Totes les solucions han de passar necessàriament per Europa. No cal tenir por a cedir sobirania per arribar a la unió política mitjançant el procés de creació de sentiment ciutadà. Hem d’aprofitar aquest nou cicle polític per corregir el disseny institucional europeu, dotar-lo de major legitimitat democràtica i respondre amb més integració a l’euroescepticisme i al intergovernamentalisme. Davant tots dos, és important recuperar l’eix París-Berlín com a motor del mètode comunitari. Necessitem un pressupost europeu que sigui suficient per respondre a les expectatives i estar a l’alçada dels reptes que tenim per davant. Resoldre aquestes qüestions és tan important com resoldre els problemes econòmics.
Per això crec que és l’hora de recuperar la política com a acció transformadora. Les institucions es legitimen per la seva acció eficaç, i la Unió Europea ha de tornar al lloc que li correspon, per defensar els interessos comuns davant els interessos nacionals. El Parlament Europeu ha d’exercir el poder que li correspon i ser el lloc on la ciutadania se senti representada. Kemal Dervis, vicepresident de la Brookings Institution, ho ha expressat recentment: “Si es permet que els tecnòcrates determinin polítiques a llarg termini i estableixin objectius que no poden ser controlats per majories democràtiques, la democràcia en si mateixa està en perill”.
El 2014 es compleixen 100 anys del començament de la I Guerra Mundial. Des de llavors fins avui, Europa ha passat pel pitjor i pel millor de la seva història. No oblidem l’enorme càrrega simbòlica que té aquesta data per entendre el molt que hem canviat. La Unió Europea és una de les grans fites polítiques de la humanitat. Per això, i per sortir de la dificilíssima situació en què ens trobem, aquest moment requereix el millor de tots els europeus per treballar amb la convicció que el nostre futur està inexorablement lligat a una Unió més forta, més integrada i més capaç.
