Resulta insòlita la capacitat de l’ésser humà per oblidar i descuidar tot allò que no percebem com a amenaça en el moment present. Sembla que els europeus ens hem oblidat que vam ser els primers emparats pel règim internacional del refugiat. Va ser precisament fa un segle, davant la gran quantitat de desplaçaments provocats per la I Guerra Mundial i la conseqüent reconstrucció del mapa europeu. La comunitat internacional va entendre que calia protegir a aquells europeus que fugien de la persecució per la seva raça, religió, nacionalitat o opinions polítiques.
Les tragèdies dels últims mesos a la Mediterrània, on hem vist com milers de persones arriscaven i perdien la vida amb l’esperança de trobar un lloc segur, han aconseguit que girem la vista cap a aquesta qüestió. No obstant això, gran part de les reaccions no han estat a l’altura de les circumstàncies.
Només en els primers mesos de 2015, més de 38.000 persones han creuat a Europa des de les costes nord-africanes i 1.800 persones han mort en l’intent (més del doble que en tot l’any 2013). Davant d’aquesta catàstrofe humanitària és realment sorprenent que tants europeus s’hagin mostrat a priori reticents a acceptar a cap refugiat més.
No podem oblidar tampoc que els intents d’enfrontar a nacionals amb estrangers no són nous. Tracten de ressorgir amb diferents embolcalls i es presenten com sentinelles de la identitat nacional. No hem de mirar molt enrere en les pàgines de la història per comprovar com de devastadores són les seves conseqüències.
És imprescindible no caure en la retòrica d’algunes narratives que estan adquirint força a Europa: tracten aquesta catàstrofe humanitària com si es tractés d’un problema d’immigració massiva de la qual hem de protegir la nostra economia, el nostre mercat laboral i la nostra cultura.
La realitat desmenteix als discursos populistes. Malgrat que en ocasions és difícil distingir entre els motius que propicien els desplaçaments, les dades de l’ACNUR demostren que almenys la meitat de les persones que creuen el Mediterrani per arribar a Europa fugen de la guerra i la persecució. Així mateix, l’Organització Internacional per a les Migracions i la Marina Militar italiana, determinen que els principals països d’origen dels immigrants aquest any són Eritrea, Somàlia, Nigèria, Gàmbia i Síria. Són països immersos en conflictes, en els quals es donen les condicions necessàries per demanar asil a un altre Estat.
No es tracta d’una crisi d’immigrants sinó d’una crisi de refugiats. El Dret Internacional ens obliga clarament a protegir les persones que fugen de la persecució; i, pel nostre caràcter europeu, tenim un deure de solidaritat amb els qui la pateixen. Especialment, en aquest moment d’intensa conflictivitat a les fronteres europees ia nivell global. Estem observant com es frena la tendència cap a la reducció del nombre i la virulència dels conflictes armats, que s’havia consolidat des de la II Guerra Mundial. De Bamako a Alep, tota la Mediterrània al sud de la Unió Europea, es troba en situació de guerra o extrema fragilitat. La inestabilitat al Nord d’Àfrica i els diversos conflictes al Pròxim Orient i la regió del Sahel són exemple d’això.
És erroni pensar que Europa està carregant sola amb el pes dels desplaçaments forçosos ocasionats per aquests conflictes. Europa no és ni l’única regió ni la més afectada per aquests fluxos de migració. De fet, nou de cada 10 refugiats es queden a la seva regió, en països propers als conflictes dels que fugen. A Jordània, només un camp de refugiats, el de Za’atari, alberga a 83.000 persones, i és ja la quarta ciutat més poblada del país. Mentre que en països europeus, com Espanya o Grècia, el nombre de refugiats ronda els 4.000. Resulta sorprenent que a Europa no siguem capaços de posar-nos d’acord en un sistema de reubicació i reassentament per acollir a 20.000 refugiats -distribuïts a través de quotes en 28 Estats- quan Líban acull 1.116.000 persones, una xifra similar a la població de Brussel·les.
D’altra banda, els esforços que els països europeus destinen a la qüestió del refugi estan clarament descompensats. Les polítiques nacionals d’asil difereixen tant que, l’any passat, dos terços de tots els refugiats d’Europa van ser acollits per només quatre països: Alemanya, Suècia, França i Itàlia.
No podem desentendre mentre les xarxes de contraban de persones converteixen la Mediterrània en una fossa comuna. Les operacions de salvament no són merament responsabilitat dels països de la ribera mediterrània. A més, requereixen un pressupost més elevat, un àmbit d’actuació més ampli i un propòsit clar de recerca i salvament, no únicament de control de fronteres.
Ens trobem en un moment decisiu. Els intents d’aïllament, d’alguns països europeus, i la tragèdia que estem presenciant en les nostres fronteres, ens interpel·len. Ens demanen més lideratge, més decisió a l’hora d’explicar als ciutadans europeus per què hem d’acollir als refugiats.
La mera gestió de la crisi no és suficient. La Unió Europea és un model de com els Estats poden cooperar per superar conflictes i generar prosperitat. Per no perdre aquesta autoritat moral i política, cal que s’involucri més enllà de les seves fronteres, no de forma reactiva, sinó de manera sincera i decidida, arribant a acords amb els veïns del Sud.
Darrere de cada persona que creua la Mediterrània i de cada petició d’asil que reben els Estats membres hi ha una història de violència, por, pèrdues familiars i altres tragèdies humanes. La fi no és arribar a Europa, sinó escapar del conflicte.
No podem oblidar la nostra història. És la primera vegada que el nombre de desplaçats supera el de la II Guerra Mundial. Llavors, vam ser els europeus els que fugíem de la persecució. Si mantenim la nostra pròpia història en la memòria, evitarem molts dels errors ja comesos, i demostrarem que l’existència del projecte europeu no és només positiu per als europeus sinó per al món.
