No n’estic segur, és clar, però no només no crec probable, sinó que crec que és altament improbable que Catalunya acabi esdevenint un Estat independent. Però el fet que la independència de Catalunya s’hagi convertit en el centre del debat polític no només en aquesta comunitat autònoma sinó a tot l’Estat, ja és un indicador d’una avaria greu en la proposta constituent de la Transició, amb base a la qual s’ha construït l’única experiència estable i duradora de democràcia a l’Espanya contemporània.
En els dos únics processos constituents democràtics de la història d’Espanya, el de 1931 i el de 1977-78, la compatibilitat de la unitat política d’Espanya amb l’exercici del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren ha estat el problema central al qual calia donar resposta. Democràcia i dret a l’autonomia han anat de la mà en la nostra història política i constitucional. Sense democràcia, les nacionalitats i regions no podrien exercir el dret a l’autonomia, però sense exercici del dret a l’autonomia no podria estabilitzar la democràcia a Espanya.
L’experiència de la Constitució de 1931 va ser molt breu i convulsa, i la revolta feixista i el règim nascut de la Guerra Civil van posar fi a la mateixa de la manera més traumàtica imaginable. La construïda amb base a la Constitució de 1978 ha corregut una altra sort. El dret a l’autonomia s’ha exercit durant més de 30 anys en tots els territoris de l’Estat, sense que s’hagi vist suspesa la vigència de la Constitució o d’algun estatut d’autonomia en cap moment.
A finals del segle passat, el binomi Constitució-Estatut d’Autonomia com a fórmula per definir la constitució territorial d’Espanya semblava assentada, gaudint segons tots els estudis d’opinió d’un suport molt majoritari a tot el país, inclosos País Basc i Catalunya.
Va ser en la segona legislatura de Govern presidit per José María Aznar quan aquest model començaria a ser impugnat. Inicialment només pel País Basc, el Parlament va aprovar, amb els vots de PNB i HB, una reforma de l’Estatut de Gernika que suposava la negació de la unitat del poder constituent del poble espanyol i la definició unilateral pel Parlament basc de la seva posició en l’Estat mitjançant un “estatut de lliure associació amb Espanya”. La fórmula era manifestament anticonstitucional i el Congrés dels Diputats la va acabar rebutjant de ple.
Posteriorment, a Catalunya es va procedir no a impugnar frontalment la fórmula autonòmica, sinó que es va pretendre una reforma de l’Estatut d’Autonomia, per tal de, sense posar en qüestió el principi d’unitat política de l’Estat, poder exercir el dret a l’autonomia amb un contingut i abast més amplis. La reforma va ser tramitada de manera escrupolosament respectuosa, tant de la Constitució com de l’Estatut d’Autonomia. Va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, negociada amb el Congrés dels Diputats i aprovada per les Corts Generals, sotmesa a referèndum, sancionada pel cap de l’Estat i publicada. No es va produir cap pertorbació, ni greu ni lleu, en el funcionament de l’Estat autonòmic amb la seva entrada en vigor.
No obstant això, el nou Estatut va ser recorregut pel PP i declarat anticonstitucional pel Tribunal Constitucional, amb una fonamentació jurídica que tancava qualsevol porta a l’evolució de l’exercici del dret a l’autonomia que no es fes mitjançant la reforma de la Constitució. El que el TC li va dir a la immensa majoria de la societat catalana que havia aprovat la reforma de l’Estatut és que, pel que a l’exercici del dret a l’autonomia es refereix, Catalunya ja tenia constitucionalment tot el que podia tenir i que no podia pretendre aconseguir res més. En aquestes estem. Si volen estar dins de la Constitució, s’han de conformar amb el que tenen. Si volen alguna cosa més, per molt que ho facin pacífica i democràticament, per molt que ho negociïn amb les Corts Generals i sotmetin l’acord assolit a referèndum, es posen fora de la Constitució. Aquesta és la doctrina del Constitucional.
És el major obstacle que tenim per trobar un ancoratge constitucional de Catalunya a Espanya en el present i en l’immediat futur. No és la Constitució, sinó la interpretació de la Constitució pel TC, que és la més restrictiva de totes les possibles, la qual impedeix que es puguin aproximar posicions. La independència no es pot admetre en cap cas en termes constitucionals. Però és que no es pot admetre res que vagi més enllà del que hi ha, per molt lluny que es quedi de la independència. Aquest és el problema en termes constitucionals després de la STC 31/2010.
