Em va cridar l’atenció la nit que cap dels tertulians del nou (i interessant) programa nocturn del canal 3/24 (titulat 23/24), fes cap menció del guanyador de les eleccions italianes a la cambra de diputats, Pier Luigi Bersani. I, no obstant això, sí es van estendre tot el que van poder sobre els altres també sorprenents guanyadors, Silvio Berlusconi i el nou referent de l’antipolítica (o no política) italiana Beppe Grillo. Això demostra com els mitjans de comunicació estan més atents al desagradable espectacle de la política, segons l’entenen el duo Berlusconi–Grillo, que d’un candidat com Bersani, seriós, amb anys en l’exercici democràtic i, per acabar d’adobar, expert en la història del cristianisme.
Aquests tertulians es trobaven tan còmodes comentant les entremaliadures antidemocràtiques de Berlusconi i les sortides de to de Grillo (entre les quals hi ha la crida a Al-Qaida perquè bombardegi no recordo bé si el parlament europeu o tota Europa), que gairebé semblava que els queien simpàtics. Del candidat del centre esquerra, ni una paraula.
Prova del que dic la trobem dia a dia en el tractament del que s’entén per actualitat informativa (no tinc cap dubte que l’actualitat també pot ser molt formativa).
Els assumptes gairebé infantils relacionats amb l’espionatge de personalitats públiques, tipus amb antifaç, agents del CNI, gerros-trampes, van fer que el més interessant i digne de debatre en els últims 15 dies, l’apel·lació de Pere Navarro a que el rei Joan Carles abdiqui en favor del seu fill Felip, passés gairebé sense pena ni glòria, excepte per les ires que va aixecar tant en les files de la dreta com de l’esquerra. Excepte les assenyades consideracions de Josep Ramoneda diumenge a Ara i Enric Company ahir en aquest mateix espai a no menysprear la proposta del secretari general dels socialistes de Catalunya, ningú va considerar necessari dedicar dos minuts o dues ratlles a la qüestió. I, no obstant això, bé valdria la pena fer-ho.
Els dirigents del PSOE es van afanyar a menysprear Navarro. Els més irats el van acusar d’entorpir l’actuació del seu secretari general en el debat de l’estat de la nació. Personalment, no acusaré Navarro ni tan sols d’inoportú. El cap de l’oposició al congrés dels diputats es va entorpir ell solet en aquest debat en demanar la dimissió de Mariano Rajoy, com si aquest fos el seu millor argument (que potser sí que ho era, a jutjar pels resultats del debat) i com si, per arrodonir la seva insolvència, aquesta apel·lació a la dimissió no ens recordés el tristament famós ¡Vagi-se’n senyor González! del no menys tristament famós expresident de Govern espanyol José María Aznar.
En les interpretacions que es van fer de les paraules de Pere Navarro es va apreciar, com a mínim, apressament. També en alguns casos mala fe. I, per sobre de tot això, va faltar, com ja és habitual, un criteri de la política entesa no només com a acció o gestió del dia a dia, sinó com a reflexió, com a oportunitat de debat constructiu que a la llarga ens ha de beneficiar a tots els ciutadans independentment del color ideològic que vestim. Però com estem atents només als suburbis de la política, molt més pendents de l’últim correu de Urdangarín o del darrer sobre de Bárcenas, indubtablement presumptes desfalcadores l’erari públic, se’ns van escapant les idees o els plausibles fulls de ruta que ens ajudin a sortir del marasme institucional en què estem ficats, a més del creixent empobriment d’amplis sectors de la població.
Algú creu que Pere Navarro va demanar que el rei abdiqués en el seu fill només perquè es va aixecar aquest dia amb ganes de tocar els nassos? I si el príncep Felip estigués predisposat a una modificació de la Constitució i amb això a un canvi del model territorial? Si Navarro no tingués algun indici d’això, per què hauria d’arriscar a fer una apel·lació d’aquest calat en el buit?
