Si la consulta als electors sobre el futur polític de Catalunya que proposa el govern d’Artur Mas ha de ser legal, com el mateix president va acceptar plenament en l’últim debat parlamentari sobre la qüestió, i això depèn del Govern del PP dirigit per Mariano Rajoy, sabem ja amb gairebé absoluta certesa que no hi haurà aquesta consulta. L’opció de convocar llavors unes eleccions al Parlament català que càpiga interpretar com un referèndum substitutori de la consulta és retòrica, però no jurídica. Té una forta càrrega política, perquè pot engreixar la bola de neu favorable a un independentisme que és en gran mesura reactiu, però no equival al referèndum.
Els sondejos sobre intenció de vot per a unes eleccions d’aquest tipus segueixen apuntant a una victòria dels partits compromesos a dur a terme una proclamació de la independència de Catalunya pel Parlament que sorgeixi de les urnes. Encara que Mas assegura que vol esgotar la present legislatura, que culmina el 2016, la possibilitat d’un avançament forçat pels seus aliats independentistes segueix estant també aquí.
En qualsevol cas, el calendari té altres cites a data fixa. I segons vagin verificant, poden moure el tauler. A la primavera de 2014, el cos electoral català haurà d’expressar-se en les eleccions al Parlament europeu -un anys després, al maig de 2015, ho farà en les eleccions municipals, que a Espanya coincidiran amb les autonòmiques en 13 comunitats.
El més probable és que en tot aquest període es vagi superant la perplexitat i la incapacitat de reacció positiva que ha caracteritzat la posició del Govern de Mariano Rajoy davant la deriva política catalana dels últims tres anys. Encara que només sigui per la inevitable necessitat de respondre als independentistes en els imminents debats electorals. Fins i tot al PP hi ha dirigents que, com ahir mateix Alicia Sánchez Camacho, se senten obligats a llançar propostes que surtin al pas del que no cessen de qualificar com a repte o desafiament català.
El moviment independentista ha adquirit una posició molt hegemònica a Catalunya i ha aconseguit que les reaccions positives expressades més enllà de l’Ebre cap a les demandes catalanes passin desapercebudes, siguin ignorades. Però la veritat és que n’hi ha hagut moltes i algunes són políticament rellevants.
Va succeir ja el 2006 que les posicions d’Izquierda Unida, llavors liderada per Gaspar Llamazares, estaven perfectament en línia amb la voluntat d’aprofundir i avançar en el desenvolupament del model autonòmic que representava la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Fa tot just mig any, al maig de 2013, la IU de Cayo Lara va llançar una declaració en favor del reconeixement de la plurinacionalitat i el plurilingüisme en un Estat espanyol federal.
El PSOE ha sentit també la necessitat de moure’s i ha avançat gens menys que una proposta de reforma de la Constitució, també en clau federal. Tot i que cada moviment al PSOE posa immediatament en evidència l’existència en el seu si de fortes posicions jacobines, la veritat és que en aquesta part de l’espectre polític s’aixequen veus reclamant afrontar de cara el problema català, sense recórrer a l’immobilisme en què s’ha instal·lat el PP. Proposar una reforma de la Constitució significa posar moltes possibilitats sobre la taula. No és poc venint d’un Pérez Rubalcaba o un Ramon Jáuregui.
El major o menor recorregut d’aquest tipus de respostes depèn en bona part que també a Catalunya prengui consistència, creixi i s’obri pas el que en els últims mesos s’ha anomenat tercera via.
Va començar amb la proposta federal del PSC rellançada per Pere Navarro, ha continuat amb la reclamació pel líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, que l’eventual consulta als ciutadans no es limiti a una pregunta sobre la independència i inclogui altres opcions. En aquesta mateixa direcció apunten les patronals i els poders econòmics i financers catalans, els portaveus no cessen d’advertir que l’opció independentista no els convé.
En els propers mesos es podrà calibrar la capacitat d’influència conjunta d’aquests sectors polítics i econòmics.
http://www.cintoamat.blogspot.com.es/2013/10/cursa-cap-les-plebiscitaries.html