Tot va començar el març del 2005, en ocasió del debat al Parlament sobre l’enfonsament del túnel del Carmel, que es va empassar diverses cases. Pasqual Maragall va dir a Artur Mas “vostès tenen un problema, que es diu tres per cent”. Els que el coneixen bé discrepen sobre aquesta famosa frase. Uns diuen que va ser una “maragallada” irreflexiva, una rebequeria. Altres diuen que els fets posteriors demostren que va ser ben calculada. Va ser, per descomptat, un toc d’alerta, encara que amb dos greus insuficiències. Una, que era més del tres per cent, i una altra, que el problema no el tenien només els de Mas. Fins a tal punt això últim és així que el mateix Maragall es va veure tristament obligat a desdir-se.
D’aquell incident es va deduir un pacte contra la corrupció que va acabar en la creació de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), que no va poder entrar en funcionament fins a finals de 2009. El seu disseny es va encomanar a un personatge extraordinari, David Martínez Madero, fins llavors fiscal anticorrupció.
L’OAC s’havia projectat d’acord amb la Convenció de l’ONU, de 31 d’octubre de 2003, per a la creació d’un organisme independent i especialitzat encarregat de prevenir la corrupció. Es va concebre com un organisme independent de les administracions públiques, relacionat amb el Parlament, que designaria el director de l’oficina. La seva comesa fonamental era, i és, la prevenció de l’ús o destinació il·legal de fons públics, ús d’informació privilegiada, i altres supòsits de corrupció en el sector públic de Catalunya, des dels àmbits de l’Administració de la Generalitat fins a les empreses públiques, respectant el principi d’autonomia local i universitària, que no s’ha de confondre amb la immunitat ni menys encara amb la impunitat. El resultat final de la seva actuació és formular recomanacions, i informar el Parlament. Per realitzar-lo amb eficàcia, lògicament, necessita disposar de capacitat de recerca. Quan, en el curs d’aquesta investigació, troba indicis de delicte ha de remetre immediatament les seves troballes a la fiscalia. Així ha vingut fent-ho.
El seu primer director, en la seva primera compareixença davant el Parlament deixava clar la comesa de la institució: L’Oficina Antifrau no ha d’acusar ni jutjar. El seu abast és la prevenció dissuasiva, mitjançant l’anàlisi, l’assessorament i la formació, mantenint informat al Parlament i oferint-se a la resta d’institucions de Catalunya segons preveu la Llei. L’Oficina Antifrau no ha de substituir ni interferir ningú. El Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, la Intervenció General de la Generalitat i la Fiscalia Superior de Catalunya així com a els Òrgans judicials poden tenir la certesa que l’Oficina no ha d’irrompre mai en els seves cabdals atribucions. Estava clar que l’OAC naixia amb unes funcions de prevenció de les que no estan encarregats a cap dels altres organismes, i amb una voluntat de cooperació i complementarietat que hauria de donar coherència i fluïdesa al conjunt dels òrgans de control de les administracions públiques.
Aquest va ser el disseny de David. Vegem ara qui és Goliat.
Des de març de 2005 fins a finals de 2009 la història del naixement de l’OAC és una història d’obstacles gairebé insuperables. A ningú li agradava més que a Maragall, David, i a pocs més. Ningú desitjava entendre que les funcions de prevenció dissuasiva eren compatibles i complementàries amb les d’altres òrgans i institucions, a les que podria donar suport. Recels, desconfiances o, directament, temors. Es va forcejar parlamentàriament, i als passadissos, durant quatre llargs anys, cadascuna de les seves funcions, el quòrum parlamentari per al nomenament del director, la persona designable, tot. I, finalment, hi va haver greus gestos d’hostilitat i descortesia en la presa de possessió, per escenificar el disgust de CiU per l’elecció de David Martínez Madero.
La frase de Maragall, i el disseny de David, van caure com una pedra a les plàcides aigües de l’oasi català que ja mai més es van tornar a aclarir, removent el llot que ha esquitxat a tots. Per això, més que al bassal, sembla que la pedrada va encertar amb certesa al front de Goliat.
Goliat és el monstre, el vell Leviatan dels poders, les administracions públiques, les seves empreses, les seves fundacions, les seves autonomies locals o universitàries amb tradició i perspectiva d’immunitat o impunitat. És la tradició d’efectiva intangibilitat. Goliat no admet més pedrades. Han hagut de picar-li les rebudes, perquè, encara que es diu que l’OAC és ineficient amb una presentació tendenciosa dels seus resultats, simultàniament es proposa la seva eliminació efectiva.
Un projecte de reforma legal del Parlament pretén liquidar, diluir, absorbir o neutralitzar l’OAC. Volen, sobretot, que deixi d’investigar, que el llot de la bassa no remogui. Que tot segueixi com abans del tres per cent. És el millor reconeixement que l’OAC és imprescindible. És el millor reconeixement que David és viu.
