Un lúgubre fantasma recorre Europa, i Europa no es dóna per assabentada: les assegurances d’impagament, o credit default swaps (CDS), unes “armes financeres de destrucció massiva“, com les va batejar el 2002 el financer nord-americà Warren Buffett.
Aparentment, aquests CDS són inofensius contractes d’assegurances per a gent prudent que busca protegir-se del risc d’impagament associat a la compra d’un bo o una altra deute perillós. Però en realitat s’assemblen als paquets d’hipoteques escombraries que es barataven en actius per a inversors àvids a base de titularitzar, trossejar, barrejar i perdre l’origen del contracte bàsic al qual responien, també anomenat subjacent.
Aquestes assegurances CDS cobreixen l’impagament de qualsevol contracte i es poden formalitzar sense necessitat que el comprador posseeixi el deute: són derivats, són “aire fi” (13 bankers, the Wall Street Takeover, Simon Johnson i James Kwak, Pantheon, Nova York, 2010). I serveixen també per especular, per apostar contra la possibilitat d’un impagament: s’està fent a mansalva amb Grècia i amb altres països perifèrics.
Són armes mortals, com protestava Buffett? I tant! Van doblegar el gegant assegurador nord-americà American International Group, AIG, el setembre de 2008, la segona fitxa del dòmino desbaratat amb la fallida de Lehman Brothers. AIG era el major agent de CDS. Operava aquestes assegurances sobre paquets d’hipoteques escombraries o d’altres actius (QDO), també amb freqüència escombraries. Fins que el pànic post-Lehman va espantar els clients. I l’Estat va haver de saltar al seu rescat en diverses fases, per un cost de 173.000 milions de dòlars.
I són de destrucció massiva perquè, com les que es buscaven a Saddam Hussein, no se sap on s’amaguen. S’acorden over the counter, entre operadors, sense intermediaris, fora de les borses, fora de balanç, no tenen registre central, cap organisme els controla, però estan “a tot arreu, dispersos pel sistema financer mundial” (John Lanchester en ¡ Ui!, Anagrama, Barcelona, 2010). Ningú sap quants n’hi ha ni on són, entre altres raons perquè els bancs d’inversió que els creen els posen en vehicles especials ubicats en paradisos fiscals, fora del perill de qualsevol Hisenda i qualsevol control, descontaminant els seus propis balanços.
Moltes apostes especulatives contra l’Europa de l’euro s’estan fent mitjançant aquests fantasmagòrics CDS. Doncs bé, els partidaris que Atenes reestructuri el seu deute o suspengui pagaments minimitzen el seu perill. Un dels lseus caps millor moblats, Zsolt Darvas, menysprea l’alerta llançada pel BCE segons la qual l’impagament grec generaria una dinàmica pitjor que la de Lehman. El seu argument clau és que els CDS bruts sobre Grècia només pugen a 51.800 milions d’euros, més o menys el deute grec en mans de la banca europea (Debt Restructuring in euro area: a necessary but manager evil?, Bruegel, juny 2011 ).
Però és una xifra ingènua, la declarada voluntàriament pels actors a la Depository Trade and Clearing Corporation. Pot ser molt més alta, perquè el total del mercat internacional de swaps ronda els 60 bilions de dòlars, segons la patronal del subsector, ISDA. Una mida igual a la de l’economia mundial. Per tant, si Grècia no paga, hi haurà un terratrèmol al mercat de CDS. Una metàstasi d’abast insospitable. Com Lehman? O com AIG.
Hi ha un antídot contra aquest fantasma. Prohibir-lo com a arma especulativa. Que només puguin assegurar-se contra l’impagament comprant CDS els qui efectivament tinguin deutes que desitgin assegurar.
