“De tots els seus ascensos, l’últim va ser el més ràpid”. En aquest diari es recordava aquest acudit sobre Carrero Blanco de Tip i Coll, dos humoristes forjats en les petites transgressions de la televisió espanyola del tardofranquisme, que avui podria haver-los portat pena de presó. Quantes condemnes haurien acumulat en aquest país Hara-Kiri o Charlie Hebdo? O les piulades de Donald Trump? El cas de l’estudiant d’història Casandra Vera, condemnada a un any de presó per uns acudits sobre l’expresident del Govern de Franco, culmina una sèrie de despropòsits tramats entorn de conceptes tan vagues com l’odi o la humiliació a les víctimes del terrorisme.
No hi ha res de més perillós que ficar el Codi Penal en el camí d’allò subjectiu. Com es valora l’odi? Què significa ser humiliat? Qui pot ser objecte d’humiliació i qui no? És el mateix humiliar una víctima innocent que a un tirà? La tipificació penal requereix objectivitat i precisió si no es vol entrar en un camí extremadament perillós. I més encara quan es tracta d’una qüestió tan sensible com la llibertat d’expressió en què el judici d’una persona sempre és susceptible de produir indignació o irritació en unes altres. Per aquest camí, tornaran les condemnes per blasfèmia i s’obre la via a la restricció de la crítica política per presumpció d’odi i ressentiment.
La condemna l’ha dictat l’Audiència Nacional i, per tant, cal entendre que s’ajusta a dret. I si és així, és evident que la responsabilitat del disbarat recau en el Govern del PP, que en la reforma del Codi Penal del 2015 va fer neteja en una llibertat tan fonamental com la d’expressió. Ja fa temps que els governs consideren que en nom de la lluita contra el terrorisme tot els està permès.
Deia el vell Mitterrand que totes les ferides a la llibertat d’expressió són mortals. I resulta incomprensible que l’oposició no engegui una veritable ofensiva parlamentària per restaurar una llibertat tan fonamental. En temps de por i incertesa una esquerra temorosa de semblar feble a ulls dels ciutadans és capaç de caure en penoses transaccions.
Però el cas de Casandra Vera també planteja una altra qüestió urgent. La naturalitat amb què es considera la pena de presó com a càstig adequat per a qualsevol delicte. Estem instal·lats en una cultura repressiva en què sembla que la presó sigui el recurs per a tot. Privar de llibertat una persona és una cosa molt radical, de la qual no es pot abusar i amb la qual no es pot frivolitzar. És un debat antipàtic, enormement difícil de portar a l’escena pública, perquè va contra les idees rebudes i perfectament ficades al cervell dels ciutadans. Es condemna una persona a quinze anys i molta gent s’indigna perquè els sembla poc.
La presó és una mesura d’una extraordinària gravetat que en una societat civilitzada hauria d’utilitzar-se amb enorme mesura. I per descomptat no hauria de banalitzar-se aplicant-la a delictes –com el que ens ocupa– en els quals res justifica que es tregui una persona de la circulació. És, a més, un càstig que s’administra de manera manifestament discriminatòria. Mentre Casandra Vera rep la notificació de la seva sentència, quants acusats per delictes econòmics estaran negociant amb els fiscals la reducció de les seves penes a canvi de diners? I quant temps es demora l’entrada a la presó d’un condemnat en funció dels recursos que pot aplicar a la seva defensa?
L’exploració de penes alternatives hauria de ser prioritat en l’agenda d’una societat avançada. Per raons de dignitat però també pràctiques: la presó ha demostrat que opera més com a escola de delinqüència que de reinserció.
L’odi o la humiliació a través de l’opinió no es curen amb el Codi Penal. Són qüestions de convivència, de socialització i d’educació. Prohibint la seva expressió el que s’aconsegueix és atorgar-los més presència en la societat espectacle. En l’època de les xarxes socials, la pretensió d’aturar penalment els exabruptes de la xarxa és ridícula. No és amb la presó sinó amb l’ús públic de la paraula que cal combatre les mentides i els odis, els despropòsits i les humiliacions.
