Tot indica que el grup parlamentari del PSOE, o almenys una part d’ell, s’abstindrà en la votació d’investidura de Mariano Rajoy, de manera que Espanya continuarà amb el PP al Govern.
L’abstenció del PSOE sembla inevitable un cop que s’ha forçat la dimissió del secretari general i s’ha constituït una gestora. En les condicions actuals, amb el lideratge escapçat, seria extremadament arriscat per al PSOE optar per unes terceres eleccions. Com a més el Partit Socialista recela de Podem i rebutja arribar al Govern mitjançant el suport o l’abstenció dels nacionalistes, no li queda més remei que abstenir-se. Així acaba, doncs, la trista història del “no és no”.
Són molts els que han criticat l’oposició incondicional de Pedro Sánchez al Govern del PP (confirmada, d’altra banda, pel Comitè Federal del partit fins ben recentment). Santos Julià, per exemple, ha escrit que “la més buida i obtusa de les barreres que en política es pugui concebre, [és] la del no és no. En política, el no mai és no, excepte quan qui ho repeteix com un papagai vol ficar-se en un túnel sense sortida”. Són paraules dures i contundents. En una línia semblant, José Ignacio Torreblanca ha apel·lat a la distinció weberiana entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de les conviccions per mostrar el cerrilisme i la intransigència que bateguen en el ja famós “no és no”. El “no és no” seria la resposta de qui no es fa càrrec de la realitat ni de les conseqüències dels seus actes, algú més preocupat per la puresa dels seus principis que per l’interès general.
Al meu parer, les posicions crítiques amb el “no és no” s’equivoquen en passar per alt l’anomalia democràtica que suposa la continuïtat del Partit Popular al poder. En un país en condicions normals, no hauria estat tan estrany que, amb un Parlament fragmentat, el segon partit hagués permès al primer partit formar govern. Mitjançant un pacte de govern, o una gran coalició, o qualsevol altre mecanisme semblant, el segon partit podria garantir-se una influència important sobre l’acció de l’executiu. Així, de fet, ha passat en diversos països europeus en aquests últims temps. No és cap aberració política permetre que el partit guanyador a les eleccions governi si a canvi s’obtenen contraprestacions en les polítiques que es duguin a terme.
Ara bé, el que s’ha de reconèixer abans que res és que a Espanya no ens trobem en una situació política comparable a la d’altres països europeus. Ja voldríem. Els analistes no semblen adonar-se que el partit polític al qual es permetrà governar és una organització corcada per la corrupció. A hores d’ara ja no cal entrar en detalls: tothom ha sentit parlar de la Gürtel, la Púnica, el cas Palmareña, els sobresous en els papers de Bárcenas, el pagament en B de les obres a la seu central del partit, el saqueig de Cajamadrid, etc., etc., etc., per no esmentar la guerra bruta contra els partits independentistes catalans realitzada des del Ministeri de l’Interior, un dels episodis més degradants dels últims anys que no ha tingut conseqüència política alguna.
En aquest sentit, cal no oblidar que el PP encara no ha fet una autocrítica seriosa per la corrupció, no ha col·laborat amb la justícia, no ha demanat disculpes a la ciutadania i no ha assumit cap responsabilitat política pels fets descoberts. En aquestes condicions, què vol dir abstenir-se i permetre que continuï governant Mariano Rajoy, principal responsable de les trames corruptes del seu partit?Simplement, condonar la corrupció del PP.
Es dirà que el càstig de la corrupció correspon als votants i que aquests han optat per donar una majoria simple al PP. No obstant això, no hi ha cap mandat ciutadà que obligui els diputats d’altres partits a permetre que el PP formi govern. Cal no oblidar que en una democràcia parlamentària la formació de govern té dues fases: la primera és la celebració d’eleccions legislatives, la segona és la votació d’investidura. Els resultats electorals s’han traduït en 137 escons per al PP, molt per sota dels 176 que necessita per governar. D’aquí que en aquesta ocasió el PP hagi de sumar suports al Parlament per continuar en el poder. Si els diputats d’altres partits li presten aquest suport, estaran garantint la impunitat parlamentària dels escàndols de corrupció protagonitzats pel PP.
Governabilitat o impunitat
La necessitat d’evitar que el PP continui governant es pot justificar apel·lant a un senzill càlcul de costos i beneficis. N’hi ha prou subratllar les conseqüències futures que per al sistema democràtic té el fet que un partit involucrat en tota mena de pràctiques corruptes continuï en el poder: implica que es pot sobreviure políticament tot i haver comès abusos gravíssims, consagrant així el principi d’impunitat.
No és un disbarat defensar que més important que la governabilitat en el curt termini és impedir que la impunitat domini la democràcia espanyola. Gràcies a nombrosos estudis sobre qualitat de govern, sabem que la combinació d’alta desigualtat econòmica i elevada corrupció és letal per al futur d’un país. Constitueix el que els experts anomenen un “equilibri dolent”, del qual resulta molt difícil escapar.Els països que pateixen desigualtat i corrupció es queden sense perspectives de millora. A Espanya, durant els anys de crisi, la desigualtat ha augmentat notablement, col·locant-nos en les posicions de cap a Europa. Així mateix, s’han destapat nombrosíssims casos de corrupció. Si no frenem la desigualtat i no corregim la corrupció, Espanya es transformarà en un país sense oportunitats, amb un sistema institucional ineficient, sense possibilitat de millora.
El que està en joc, segons ho veig, és una cosa tan transcendental com la salut democràtica del país. Aquesta, em sembla, és una qüestió més important que si es celebren dues o tres eleccions, o si es governa amb el suport o no dels independentistes. Molts ciutadans que defensen el “no és no” així ho entenen, per més que alguns comentaristes els considerin víctimes de la demagògia.
La crisi de govern que arrossega el país des de fa ja gairebé un any ha servit perquè cada partit es retrati. D’aquesta manera, s’ha demostrat que el regeneracionisme de Ciutadans era de pa sucat amb oli. Malgrat les seves promeses electorals repetides i insistents que no donarien suport a un Govern presidit per Mariano Rajoy, al final ho han fet, exigint a canvi una comissió d’investigació sobre finançament irregular del PP. Han anteposat la formació d’un govern de dretes a la lluita contra l’abús de poder i la construcció d’un Estat imparcial. Ni tan sols han demanat el cap de Rajoy. Els ideòlegs del partit taronja ens van assegurar que el seu objectiu era acostar-nos a Dinamarca: ¿algú s’imagina com podem avançar en aquesta direcció amb un partit que distribuïa 1 PowerPoint als seus càrrecs intermedis ensenyant-los com saltar-se la llei?
El PSOE, per la seva banda, s’ha ficat en el seu propi laberint, optant inicialment pel “no” però autoimposant-se limitacions absurdes que impedien formar un govern alternatiu. Com és lògic, una posició tan incoherent havia d’acabar explotant. Les forces més conservadores del PSOE s’han conjurat per desfer-se d’un secretari general que amenaçava amb assajar un govern d’esquerres possibilitat pels partits nacionalistes; en procedir així, l’única sortida que els queda és l’abstenció. Han aconseguit d’aquesta manera una cosa que semblava difícil, aprofundir encara més en el seu dèficit de credibilitat entre àmplies capes de l’electorat progressista.
Podem, mentrestant, segueix encantat d’haver-se conegut, presumint de ser diferent a tots i de ser el partit de la “gent” (amb un 21% de suport entre els votants, el que suposa que el 79% restant són la antigent). Ha considerat que la seva puresa ideològica està per sobre de l’objectiu urgent de desallotjar la dreta corrupta com sigui (el que pot suposar votar amb PSOE i Ciutadans).
Precisament perquè el que hi ha en joc és la impunitat, els partits de l’oposició haurien d’haver-se mantingut en el “no és no”, per a continuació intentar formar un govern alternatiu. Malauradament, no han estat a l’altura. Amb el desistiment del PSOE a última hora, es superarà la crisi de governabilitat, però a costa de permetre que un dels partits més corruptes de la història europea segueixi en el poder. Vaja guany.
