Ningú podrà trobar a Tarragona una placa amb el seu nom. En cap carrer. En cap plaça. En cap local dels molts que es van construir durant el seu mandat (1979 – 1989). Josep Maria Recasens, el primer alcalde de la democràcia a Tarragona, que va morir dijous als 95 anys, sentia fòbia pels actes d’autobombo i s’enorgullia de no haver deixat a les parets més empremta que l’olor de la seva pipa. Encara que mai va perdre les eleccions, sí que va acabar perdent la majoria absoluta. CiU, el PP i CDS van sumar els seus vots en una moció de censura i el van descavalcar de l’alcaldia.
I va marxar. Mai des de llavors va fer una declaració, una valoració, una crítica. Ni del Govern que va succeir al seu i que va encapçalar Joan Miquel Nadal (CiU), ni del seu partit, el PSC, ara al Govern. Quan va marxar, se’n va anar de veritat. A casa: al mateix pis senzill que ocupava quan va arribar a l’alcaldia. L’home que mai va emmascarar el seu fort caràcter se’n va anar en silenci, amb l’íntima satisfacció que no l’havien fet fora els tarragonins, que divendres li van retre homenatge en un acte organitzat a la sala de plens.
Historiador autodidacta, amant de l’arqueologia, va tornar a les seves investigacions i estudis a l’arxiu. Però ell i el seu càrrec van formar una simbiosi: els seus col·laboradors no van poder vèncer la inèrcia de seguir anomenant-lo alcalde. Es va guanyar el títol de forma vitalícia després de donar-li la volta a la ciutat. Encara que va relliscar amb la Rambla. Potser perquè la va remodelar més per fer callar a l’oposició, que l’acusava d’invertir només en els barris obrers per encebar el seu calador de vots, que per convenciment. Algú es va equivocar al triar el material del paviment i l’alcalde es va emportar un disgust monumental quan la seva dona li va fer veure que relliscava. El que no li va relliscar va ser la cera dels ciris de la processó de Setmana Santa, en la qual sempre es va negar a desfilar. Va intentar que els apaguessin durant el trajecte pel passeig per evitar el destorb d’haver de netejar el paviment. Les confraries li van proposar fer servir espelmes que cremen amb combustible. Va accedir. I s’usen des de llavors.
Un dels seus principals mèrits va ser humanitzar els barris. On només hi havia blocs de pisos construïts enfront del polígon petroquímic per albergar als obrers de les fàbriques, va fer parcs, escoles, centres cívics i poliesportius. La dreta va acusar-lo de descuidar el centre urbà. Però l’acusació no li feia justícia.
Abans d’arribar Recasens a l’Ajuntament, l’estat de la majoria dels monuments romans de la vella Tàrraco era lamentable. La capçalera del Circ estava oculta sota edificis moderns i l’amfiteatre era literalment un abocador. Amb Recasens, la ciutat va recuperar les seves restes imperials i avui han estat declarades Patrimoni de la Humanitat. Aquestes pedres mil·lenàries, que Tarragona llueix per fi amb orgull, saben que porten impresa l’empremta invisible de l’alcalde Recasens.
