No hi ha precedents. No s’oblidarà molt fàcilment. Encara no ha acabat la guerra total desencadenada al PSOE i el partit i la seva credibilitat estan ja ferits, molt greument. Caldrà perspectiva, una mica de temps i una sonda de grans dimensions per mesurar la profunditat del forat que ha deixat al PSOE, a la seva militància, als seus votants ia tot a l’esquerra espanyola la canonada dels crítics del partit contra el secretari general agonitzant.
Pedro Sánchez no és completament innocent en tot el que està passant. Té especial mèrit conciliar un rebuig tan visceral com transversal entre dirigents del partit tan distants com Madina i Susana, com Chacón i Rubalcaba, com Felipe i Zapatero. És cert també que, de considerar-los injustos, Sánchez s’hauria d’haver rebel·lat molt abans contra els criteris que va imposar el comitè federal per a les negociacions durant la investidura. És fals que el ‘no’ a Rajoy sigui l’únic motiu de l’incendi. I és igualment criticable l’estratègia negociadora que va dur a terme en la passada legislatura, començant a pactar amb Ciutadans quan el seu únic aliat imprescindible era Podem.
També pot ser que Sánchez sigui ambiciós, que busqui controlar el partit, que pensi en la seva supervivència personal, que hagi pres decisions equivocades o arbitràries, que escolti més als que li donen la raó que als que es la treuen, que es recolzi en les bases per a resistir als seus rivals interns o a altres dirigents per restar poder als seus crítics… que sigui llavors exactament igual que la majoria dels líders polítics que conec del PSOE o de totes les altres forces polítiques.
Res de tot això justifica que el primer secretari general de la història del PSOE elegit directament pels militants caigui amb un cop de mà de 17 dimissions. És desproporcionat. És indefensable. És propi d’un altre segle. És una estratègia a curt termini i suïcida. És no entendre als teus votants ni el país on vius ni la situació política a què t’enfrontes ni les causes del deteriorament del PSOE en aquests últims anys.
El PSOE, com tot partit, té el dret i l’obligació de canviar de líder si considera que l’que hi ha no els val. Però no d’aquesta manera: amb un cop intern on cal mirar amb lupa els estatuts i comptar al mort Pedro Zerolo com dimissionari per veure si hi ha executiva o no, si hi ha gestora o no, si els de Ferraz són encara la direcció del PSOE o uns okupes als quals cal desnonar amb l’ajuda de la policia i un manyà.
Si realment els crítics estan tan segurs del suport massiu del partit en contra del seu secretari general, per què no matar Sánchez sense recórrer a aquest mètode? Per què no esperar almenys fins al comitè federal de dissabte i que allí es pronunciï en votació una representació més àmplia?
Si realment Pedro Sánchez és un líder tan nefast, tan desastrós, tan lamentable com ara el retraten els que abans li van donar suport, per què no volen confrontar-lo en unes primàries?
——
PD Assassinat en el comitè central és una famosa novel·la negra de Manuel Vázquez Montalban -transformada després en una pel·lícula de Vicente Aranda- en la qual el secretari general del Partit Comunista d’Espanya és apunyalat durant una apagada, envoltat pels seus companys, durant una reunió de la direcció del partit. Les grans diferències amb la trama escrita per Montalbán? Que aquí la sang és metafòrica, però l’assassinat polític ha estat a la vista de tots, a plena llum. Que no hi ha cap misteri en conèixer qui estan darrere d’aquest cop palatí, ni tampoc als que beneficia.
