Contra pronòstic, la reunió de divendres (més de tres hores) entre Artur Mas i el líder d’ERC va acabar sense fumata blanca. L’escull: la famosa “consulta”, la que havia de donar al president la majoria absoluta i ara amenaça el seu futur. Mas va proposar una fórmula per acontentar Junqueras: “CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir de llavors, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari”. Junqueras va dir no. I es va plantar.
El problema no és l’economia, ni fins i tot la data de la consulta. Com dirien a Amèrica: és la legalitat, estúpid! Artur Mas proposava “el marc legal que l’empari” perquè ningú pugui acusar CiU d’anar a una consulta il·legal. Primer, perquè Duran Lleida no s’ha cansat de repetir que ha de ser legal. I l’aliat democristià té tretze diputats. Sense ells (El País ja parla d’un nou tripartit CDC-UDC-ERC), Mas es quedaria a 37 i la suma de CDC i ERC seria 58. Li faltarien 8 per a la majoria absoluta. Un desastre. Segon, perquè l’anunci d’una insubordinació a termini fix -tothom sap que la consulta no tindrà l’autorització necessària de Rajoy– és una cosa que no pot afrontar un Executiu català que avui mateix haurà de demanar per al 2013 al Fons de Liquiditat Autonòmica (a Espanya) una quantitat superior a la de 2012 (5.200 milions). Els mercats estan tancats per a una Generalitat que s’ha d’enfrontar el pròxim any al dèficit permès (1.400 milions) i el refinançament del deute que venç (mínim de 6.000 milions). És difícil afrontar aquesta cruïlla exhibint al mateix temps la data de la insurrecció.
La tercera causa és la síndrome Companys: el lògic temor de CiU a lliscar en la dinàmica del president que l’octubre del 34 es va rebel·lar contra la República després de l’entrada al Govern Lerroux de tres ministres de la CEDA. Va ser internat en una presó-vaixell pel general Batet, el mateix que després Franco va executar per no sumar-se a l’alçament. CiU existeix perquè sap guanyar eleccions i inspirar confiança a un conjunt d’entitats i empreses (Foment, la Caixa, Cambra de Comerç, La Vanguardia, la indústria agroalimentària i farmacèutica que venen a Espanya, la SEAT, Banc Sabadell…) que la consideren una força moderada, apta per manar a Catalunya i fins i tot convenient per donar suport a la governabilitat d’Espanya (amb Adolfo Suárez, Felipe González i Aznar ). No és que aquestes institucions hagin de anar contra CDC (tampoc han estat convergents i, fins i tot, no són prioritàriament polítiques) sinó que necessiten viure en la legalitat espanyola i creuen que la insubmissió jurídica portaria a Catalunya a una situació de gran tensió i al declivi econòmic. A la societat civil catalana, el fantasma de Lluís Companys, rebel·lant-se contra la República al costat del PSOE a Astúries (cosa que va danyar molt la credibilitat del republicanisme), és d’anatema.
Per això Mas no pot signar -tampoc vol, perquè seria letal per a la seva aproximació a la UE -un pacte que expliciti suport a un referèndum il·legal. Esgotada la legalitat espanyola, Artur Mas sol·licitaria un difícil arbitratge internacional… i esperaria. A finals de 2015 hi haurà eleccions a Espanya i és possible que el PP no tingui majoria absoluta i el necessiti. O que el PSOE es trobi en la mateixa posició. O, fins i tot, que el PP sigui derrotat, però que els socialistes i Cayo Lara (junts) quedin lluny de la majoria. Aquest seria el moment d’arrencar un compromís. Potser no hi hauria consulta independentista, però s’obriria el camí a una altra relació amb Espanya i a un nou pacte fiscal.
Però això és precisament (que CiU tornés amb alguna cosa semblant al conegut “peix al cove” de Pujol) el que Oriol Junqueras no vol. Junqueras és astut, sap història i parla, segons el moment, com una àvia culta i comprensiva als seus nombrosos néts, o com un convincent predicador als seus fidels, però és fred i calculador. Intueix que Duran Lleida pretén desactivar la consulta i sap que ara ell té agafat a Artur Mas. I que una part de la societat catalana està molt mobilitzada (encara no han desaparegut les banderes estelades de molts balcons). Creu que cal forçar la consulta. Com més aviat, millor.
Junqueras aposta per guanyar el referèndum i ser un dels pares fundadors de la República de Catalunya. I si la consulta no dóna el resultat que espera (tot i que Wert i la crisi ajuden), seria la primera marca del nacionalisme perquè CiU (el catalanisme pragmàtic) s’hauria cremat. I es creu en la cresta de l’onada. Va heretar una ERC arruïnada per la fi del tripartit (10 diputats) i en només dos anys ha guanyat 270.000 vots, ha doblat els seus diputats (fins 21) i ha passat del 7% al 13,6% del cos electoral. I, després de les eleccions, és el polític més valorat pels catalans (5,8 de nota contra 4,4 de Mas, segons l’Institut Gesop). A més, per xurro (la norma electoral prima les províncies davant de Barcelona), és la segona força política del Parlament tot i haver tret 27.000 vots menys que el PSC. El seu projecte -curiós- és ser, a la vegada, l’aliat “fidel” de CiU i el “ferri” líder de l’oposició.
Molts observadors (alguns que coneixen molt bé ERC) creuen que l’acord final és qüestió de dies (pocs). Però el ‘no’ de divendres ha sorprès i Junqueras pot tenir un altre escenari possible. Votar gratis la investidura de Mas (per nacionalisme, perquè CiU és la primera força i perquè ningú l’acusi de torpedinar) i comprometre’s poc. Després, negociar punt a punt i dia a dia amb la consulta com a meta.
Curiosament, és un escenari que pot no desagradar a Duran Lleida perquè els entrebancs amb ERC podrien forçar Mas a buscar altres aliances. Cap al PSC (Navarro ha aguantat) o fins i tot, dintre d’un temps, cap a un Rajoy i una Alícia Sánchez Camacho que vulguin reduir conflictivitat i es desembarassin dels que es disfressen de inoportuns fonamentalistes (Wert).
Aquesta seria una ruta raonable per Duran (i per Pere Navarro). I fins i tot per a Rajoy i Rubalcaba. Però per Artur Mas seria governar amb una corona d’espines. Sembla que prefereix un pacte ferm amb ERC (Junqueras el qualifica de “indefinit”) sense abdicar de la consulta, però acotant. Un exalumne d’Aula (l’escola més cara i exigent de Barcelona) no ha d’actuar com un advocadet que defensava a sindicalistes com Companys. Després ha tirar endavant la legislatura. Prefereix el calvari a la corona d’espines?
