El 1982 Joaquin Almunia accedeix al seu càrrec i descobreix que en el seu ministeri hi ha un ordinador, mort de riure, sense estrenar. El seu antecessor no sabia el que era. Potser Almunia tampoc. La diferència és que Almunia posseïa la capacitat de conèixer a algú que ho sabés. I aquell ordinador, amb un simple relleu generacional, va passar de ser un moble a ser un ordinador. Aquesta intel·ligència que, metafòricament, va estrenar Almunia, encara existeix? El règim posseeix avui, després d’una ruptura cultural inaudita materialitzada en 2011, intel·ligència, és a dir, la capacitat d’elaborar sentit comú, d’intuir l’època, de combinar coneixements i d’assenyalar i intel·lectualitzar problemes i solucions? És important saber-ho, ja que això determina si el poder està o no col·lapsat. Aquest article pretén esbossar una resposta, en què a més -no s’ho perdin-, s’explicarà succintament què té a veure amb tot això Foster Wallace, Pep Guardiola i Ramon Llull.
En primer lloc, s’ha d’assenyalar que, per primera vegada en dècades, la intel·ligència no està centralitzada. Els mitjans convencionals, que des de 1978 centralitzaven el tema, no tenen avui de la capacitat d’introduir fenòmens i de avaluar-los. Verbigràcia: a principis dels vuitanta es va iniciar un fenomen, el kunderisme, consistent a introduir periòdicament un autor estranger com el més. Va passar per primera vegada amb Kundera. Aquests autors eren la pera. Ho copaven tot. Fins que, zas, desapareixien. Sí, la cosa il·lustra un món líquid. Però també l’autoritat d’uns mitjans, que avui no han pogut introduir el darrer autor-fenomen. Es tracta de Foster Wallace, descobert i difós per una generació que ja no es forma en els mitjans locals. La seva independència cultural, és més, està provocant una revisió absoluta del cànon cultural espanyol. Una cosa dramàtic, si entenem que el cànon cultural, en els últims 35 anys, l’elaborava l’Estat, a través de premis, ocupacions i reconeixements. A través, anem, de la seva capacitat per decidir què era o no intel·ligència.
Ja hi ha, per tant, generacions allunyades de la intel·ligència del poder. S’allunyen tant que, fins i tot, fugen. La xifra oficial d’emigrats des de 2008 és de 225.000. En un país amb dinàmica emigrant, només emigren els més ben preparats. I això és el que està passant. L’emigració de joves ha augmentat un 41%. Espanya, per primera vegada ha accedit, aquest 2013, al rànquing USA de visats H-1B. És a dir, acadèmics. Hi ha una notòria emigració planetària de predoctorats i postdoctorats, una emigració que s’autodefineix com exiliada, mentre no fuig només d’una crisi, sinó d’un règim que ha acabat amb el benestar i, també, amb la investigació. Les ciències i les ciències socials han quedat desmembrades. Les humanitats -els estudis en què l’Estat ha exercit major ideologia-, també, amb resultats no previstos per l’Estat. Exemples: A Pennsylvania i a Stanford s’està creant grups d’exiliats que comencen a reformular la cultura espanyola i el cànon literari oficial.
És difícil que l’Estat pugui incorporar a la seva intel·ligència tota aquesta intel·ligència desafecta, allunyada o/i expulsada. Però aquí ve el més divertit: l’Estat tampoc s’ho planteja. Les dinàmiques internes de PP i CiU ho apuntarien. PP i CiU, dos partits governamentals, involucrats en els canvis estructurals de l’Estat, i amb els seus ingressos intervinguts judicialment arran dels casos Bárcenas i Palau, semblen solucionar pagaments interns d’abans amb la incorporació d’assessors i alts càrrecs. És a dir, impedeixen a si mateixos la incorporació d’intel·ligència a l’Estat per la via més cutre, la de l’assessor. CiU, així, ha integrat en el seu staff governamental sengles militants de la JNC com a assessors, de vegades sense formació universitària completada o contrastada. El Govern de Castella-la Manxa gasta tant en assessors com en polítiques socials -7’3 milions-. L’Ajuntament de Madrid, té en nòmina 254 assessors, més en proporció que el Govern. Dels 578 assessors del Govern, al seu torn, almenys 68 no tenen graduat escolar, i assessoren sobre si mateixos.
Tot aquest menyspreu per la incorporació d’idees verbalitza un Estat sense intel·ligència, perceptible en anècdotes, com que a la carta del president Mas publicada a La Repubblica per desmarcar-se de la visita de Roberto Maroni, el càrrec que la va redactar només cités com a referent intel·lectual a Pep Guardiola. O que una assessora de Wert truqués a la Universitat dels Illes Balears per inquerir si Ramon Llull, aquest penques, anava molt per la fundació que porta el seu nom. Verbalitza, en fi, un Estat amb una intel·ligència poc comuna, i allunyada de les funcions comunes de la intel·ligència.
De totes les intel·ligències possibles, el règim utilitza, pel que sembla, la més bàsica: la qual només atén la seva supervivència quotidiana. Davant d’aquesta intel·ligència especialitzada, tancada, incomprendible, ja hi ha intel igències allunyades del poder, àgils, horitzontals, amb capacitat de dibuixar realitats que el poder, directament, no pot olorar. Som Energia o PAH en podrien ser una mostra. Sense cap tipus d’accés a l’agenda política. El col·lapse està servit.
