Dos partits fan un pacte que portarà a Catalunya a un referèndum per a la independència el 2014. Sembla alguna cosa clara. Hi ha el risc, però, que tot això sigui periodisme de declaracions. El periodisme de declaracions consisteix en assumir el que es declara com a acció. Ha estat un substitutiu estàtic de la política, i un component bàsic de la cultura política local fins fa poc. Avui, pel que sembla, només es xiula quan es fan declaracions d’amor. A Catalunya.
Bé, la frase inicial d’aquest articlet – “dos partits fan un pacte que etc …” -, substitueix l’acció per la declaració?
I comencem malament. No hi haurà referèndum. Hi haurà/ia consulta. Segons l’actual llei de consultes catalana, i seguint la tradició democràtica espanyola, la consulta no seria vinculant. L’esborrany de la passada legislatura per a una nova llei que elidís l’autorització del Govern Central, sembla, a més, reduir la iniciativa popular en el tema consultes. El dret a decidir, observat així, seria una forma de rebaixar els drets a decidir. La voluntat mateixa de la consulta, declarada al programa de CiU, tampoc està molt clara. És un tema no assumit per una regió de CiU, fins al punt que va endarrerir el pacte amb ERC. Un altre sector de CiU va tenir seriosos problemes per assumir una data concreta. En el que és un triomf de la política i el periodisme de declaracions, CiU, ERC i el tertulianisme nostrat, consideren que establir una data indeterminada entre 365 possibilitats, és una data. Ui, ui, ui.
Sobre la voluntat d’independència: a hores d’ara no consta cap contacte amb la UE, ni amb la RFA. Això pot indicar que hi ha poc a comunicar. Exemplum: fa uns mesos, i a iniciativa de la Secretaria d’Estat d’USA, es va produir una trobada amb Mas per parlar del tema.
Davant d’una contempladora enviada nord-americana, el president no li va dir el que els polonesos a Wilson, sinó que, em diuen, es va limitar a traduir a l’anglès els seus vaixells, timons i tempestes. Declaracions, en fi, absurdes en una altra cultura. O, fins i tot, en aquesta. Davant la poca fiabilitat independentista del president, es declara el caràcter independentista d’Homs i Gordó, si bé amb això es deixen d’analitzar altres facetes personals no declarades. Com el rol d’Homs en la creació del bucle polític -declaracions, que van impedir veure la realitat, fins i tot a si mateixos, des del 11S fins al 25N, o que la funció del conseller de Justícia, ex-gerent de CiU, a més de planificar una consulta no vinculant, sense pregunta i sense data, pot tenir alguna cosa a veure amb el pas de CiU pels tribunals que investiguen el seu finançament.
L’anomenat pinyol, per cert, es caracteritza per compaginar el seu amor declarat a la Pàtria, amb una més discreta afecció a l’empresa.
David Madí, treballador del ram elèctric, va cooptar, verbigràcia, a Junqueres cap a la causa nuclear. En el full de ruta signada per CiU i ERC, en el que és un altre indici del matrimoni -no declarat- entre Ítaca i el centre friendly system, s’aprecia la intenció de no tocar els peatges. El que fa l’efecte que les empreses, que fan poques declaracions periodístiques i d’impostos-, tenen molt a dir en aquest procés: en l’única guia editada per la transició nacional -signada per Salvador Cardús i Ramon Folch-, s’intueix un Estat molt Espanya reloaded, la novetat és, glups, una major presència de l’empresa en la gestió. Una cosa que ve a qüestionar una mica les ulteriors declaracions del President, que vincula la independència a la salvació de l’Estat del Benestar.
El dret a decidir, creat al carrer, sembla raptat, canalitzat i verbalitzat per una coalició que, abans que un pacte per un procés creat al carrer, ha signat un pacte de legislatura en què es realitzarà una retallada històrica. Que és, si ometem les declaracions, el que s’ha signat.
