Dues convulsions en dos anys en idèntica data semblen haver fet trontollar els escenaris polítics convencionals a què els economistes catalans solem referir les nostres anàlisis. La política davant l’economia com a condicionant del seu desenvolupament: una cosa que agrada molt als uns i complica la vida als altres. Tres són els escenaris possibles en què és probable que els agents hagin d’emmarcar les seves previsions.
El primer, que el Govern es posi les piles a instàncies de fora (dins, els hooligans propis i el comportament de l’oposició no ho permeten) i hi hagi una nova oferta d’encaix a Catalunya. La proposta serà, per descomptat, de finançament (gradual i aprofitant que «la revisió quinquennal ja toca en qualsevol cas»), i encara que ara sembli impossible és probable que inclogui la bilateralitat i una aproximació al concert basc. La bilateralitat s’entendrà com una via que s’obre per sortir del règim ordinari de relacions que preveu la LOFCA, perquè ningú dubta avui que Catalunya no és una més de les 17 comunitats. I el que se li haurà de donar per millorar el seu finançament (fins i tot el PP català reconeix aquesta necessitat) no es podrà homologar i estendre a la resta, ja que això encariria enormement el cost total. I endeutament i dèficit són encara avui línies vermelles.
Per una altra part, és tan notori que el sistema de concert és insolidari i són tan escandaloses les diferències que provoca (fins i tot el PP i el PSOE, que ja no manen al País Basc, ho reconeixen ara), que és probable que en la renegociació de la quota en què es basa s’intenti abaixar el sostre foral, de manera que es pugui dir que el sòl català millorat ja s’assembla al dels bascos.
Amb aquesta bilateralitat i aquesta gairebé foralitat, els components bàsics del que va ser el pacte fiscal recentment proposat pel Govern català al Govern, el màrqueting de l’operació pot acabar fent plausible la proposta. Faltaria l’Agència Tributària Catalana, és clar, però no tinc cap mena de dubte que una fórmula consorciada prou ambigua permetria al Govern justificar davant els seus que no perd la clau, i al Govern català, que ja disposa de la caixa: això alleujaria els problemes de les empreses que no es volen veure en la disjuntiva d’on pagar els seus impostos. Els partits del dret a decidir, en aquest escenari, es poden desunir, i si no ho fan i segueixen endavant amb un succedani de consulta el resultat podria donar fàcilment una negativa a la secessió. Un resultat que Convergència vol evitar sigui com sigui, però no ERC, que pensa que la via quebequesa quedaria en qualsevol cas oberta.
El segon escenari, ben articulat i argumentat pel politòleg Josep Maria Colomer, consistiria en un context en què s’allarga la situació actual i ens porta a un final sense referèndum ni consulta. El Govern del PP espera probablement que passi, i d’aquí la tàctica que sembla seguir. I el Govern català no té clar que tingui prou múscul per marcar els temps i dirigir un procés que l’Assemblea Nacional Catalana ja li ha pres de les mans. S’acabarien confrontant així la proposta d’eleccions plebiscitàries i la d’una declaració unilateral urgent per part del Parlament. I en aquest cas, malgrat la voluntat expressada pel Govern català, és probable que no s’arribés al final natural de la legislatura i, efectivament, s’hagués de celebrar, amb les divisions habituals, eleccions anticipades amb un resultat que no es podria entendre com a plebiscitari. De manera que, passades les eleccions, ja ningú s’atrevís, per falta de legitimació, a una declaració unilateral d’independència des del Parlament, cosa que faria impossibles, per tant, les sortides inicialment postulades.
El tercer escenari és el del xoc de trens, el conflicte, les amenaces, la gent al carrer i una certa ruptura de la convivència.
Tenint en compte l’aversió al risc de l’economia i el temor a perdre els preats béns de la convivència, el primer escenari ara és el més probable, el segon és clarament a evitar -ja que tots hi sortiríem perdent- i el tercer significa una incògnita per les noves convulsions que comportaria. Val la pena, doncs, assenyalar algunes qüestions. Principalment, que l’anomenat pacte fiscal, tal com va ser analitzat al Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement
CAREC, és de contingut financer, però sobretot de canvi institucional: és un paquet conjunt en si mateix, requereix una nova plataforma per a la hisenda pròpia i molt acord i lleialtat operativa. No és una proposta més de finançament a prendre aïlladament com a base d’una nova negociació que el Govern central entengui que es pot llimar, raspallar o desvirtuar i amb què es pugui jugar una vegada més a les ambivalències.
Article publicat a El Periódico
