Un país que s’enfronti a circumstàncies extraordinàries pot considerar que els procediments existents no són adequats o resulten insuficients per resoldre els problemes a què s’enfronta. Per això és legítim plantejar-se la qüestió de quines normes o institucions ha de canviar i, alhora, quins ha de preservar. L’equilibri entre aquests dos extrems és de tot menys fàcil. D’una banda, el perill de canviar les regles del joc sota la pressió de la necessitat i la urgència és degradar el valor d’aquestes normes i la confiança de la gent en elles. Doncs si les normes es suspenen o es canvien en situacions crítiques, per a què estan llavors? Però d’altra banda, hem de considerar fins a quin punt hem de ser flexibles i acceptar entaular una discussió sobre quines normes i quins procediments hem de modificar, incloses aquelles de rang constitucional. Ho hem fet, recordem, en el context d’aquesta crisi (en introduir els límits al dèficit en el text constitucional) amb la finalitat d’assegurar la nostra supervivència econòmica. No hi ha doncs cap raó perquè no puguem fer-ho per assegurar la nostra supervivència política.
Tot això ve al cas del debat obert al voltant de la possible realització d’una consulta independentista a Catalunya. Doncs igual que el fi no justifica els mitjans i de cap manera s’hauria d’acceptar que la legalitat constitucional fos violentada unilateralment, també és cert que considerar materialment impossibles fins com la secessió siguin quins siguin els procediments que s’utilitzin per arribar-hi no té cap sentit i constitueix un element deslegitimador del sistema polític.
No deixaria de ser paradoxal que un país com Espanya, que ha dut a terme un procés de transició considerat generalment modèlic quant a la seva capacitat d’invertir de forma pacífica un marc polític autoritari i tornar-lo en democràtic sense fer una ruptura des del punt de vista legal, es trobés ara en una situació en què la seva rigidesa constitucional l’aboqui a un conflicte de legitimitats entre el marc jurídic-legal (la Constitució) i un nou marc polític que, de forma pacífica i majoritària, advoqués des de Catalunya per realitzar una consulta al voltant de la independència. Perquè aquesta és la situació que es ve configurant en els últims mesos, el d’un escenari en què s’enfrontaran dues legitimitats, la formal-constitucional, que prohibeix tant els referèndums unilaterals com la secessió d’una part del territori, i una legitimitat democràtica sorgida del pronunciament majoritari dels representants electes o, posteriorment, d’una majoria rellevant de la població catalana.
Desactivar el xoc de trens entre aquestes dues legitimitats és imperatiu doncs d’ell ningú sortirà guanyant, ni a Catalunya, ni a la resta d’Espanya, ni a Europa. Tornem la mirada sobre el reformisme que va evitar un gran estrip a l’Espanya dels anys setanta ja que segueix sent un bon model per resoldre els problemes del futur. Si els constituents de 1978 van dotar a Espanya d’una Constitució molt rígida va ser més per por a una involució democràtica i per la necessitat de preservar els delicats equilibris polítics, socials i territorials en què es va assentar la transició que per un menyspreu a la flexibilitat i el reformisme, que està en el seu codi genètic. Clarament, les millors dècades de la nostra història han vingut de la mà d’un reformisme continuat i de la construcció de ponts entre ideologies i territoris, no de la ruptura. Espanya és una societat plural i alhora plurinacional, on com demostren reiteradament els processos electorals celebrats a Catalunya i al País Basc, el joc polític és un estira i arronsa entre minories que són prou àmplies com per haver de ser incloses o, si més menys, no marginades, i majories que normalment són massa minses i transitòries com per governar de manera hegemònica o canviar unilateralment el marc jurídic-polític. Malgrat les transformacions crucials que ha experimentat Espanya en aquests últims trenta anys, aquesta doble pluralitat segueix present i exercint un paper moderador. No mostrar ara la flexibilitat i la voluntat de diàleg i compromís que es va mostrar llavors seria una traïció a aquest esperit que va animar el retorn de la democràcia a Espanya.
Com mostren els casos del Quebec o Escòcia, que res obligui a un Estat a prendre en compte les aspiracions secessionistes d’un territori (ja que ni en el dret internacional existeix, més enllà dels casos de descolonització, un dret a l’autodeterminació ni és preceptiu que una constitució democràtica inclogui el dret a la secessió) no vol dir que una comunitat política pugui esquivar indefinidament la presa en consideració de la voluntat d’una part de la població de separar l’Estat, si aquesta existís, i de fer-ho mitjançant un procés democràtic.
A data d’avui, els catalans són ciutadans d’una democràcia occidental que, al seu torn, és membre de la Unió Europea i del Consell d’Europa pel que automàticament gaudeixen del màxim nivell i protecció de drets polítics, econòmics i socials existents al món. És doncs als independentistes a qui correspon valorar quin seria el cost d’una secessió unilateral i no pactada que no anés acompanyada d’un acord amb un Estat, l’espanyol, que és membre de la UE. Per això, encara que per a qualsevol Govern espanyol, fer d’un bloqueig de l’adhesió d’una Catalunya independent com una qüestió de principi o brandar aquest com amenaça no és una posició raonable, tampoc li pot ser exigible que es plegui sense més a convalidar internacionalment una secessió no pactada constitucionalment. Però igual que el fi no justifica els mitjans ni els partidaris de la independència poden pretendre sense més saltar-se el marc legal existent, una comunitat ha de disposar de mitjans amb què resoldre conflictes sobre els fins últims del seu pacte social. Per això, mentre que els sentiments d’identitat i pertinença a la nació són incommensurables i no es poden negociar ni dividir, els procediments sí que ho són.
Les pròximes eleccions catalanes confirmaran fins a quin punt els ciutadans d’aquesta comunitat validen amb el seu vot la idea de recórrer el camí fins a la independència mitjançant una consulta sobiranista. Acceptar aquesta consulta, fins i tot a risc de perdre-la, és millor que rebutjar de ple la seva mera possibilitat. Això no només invalidaria l’estratègia victimista i deslegitimadora de la qual fan gala molts independentistes, sinó que permetria al Govern recuperar la iniciativa, tant pel que fa a les negociacions dels aspectes substantius (Estatut, concert fiscal, etc) com pel que fa a els procediments, doncs l’Estat, un cop acceptada la consulta, sí que tindria tota la legitimitat, via les Corts Generals, per decidir sobre els terminis i, sobretot, la formulació de la pregunta o preguntes i, a posteriori, la gestió de seves conseqüències legals o constitucionals.
Per això, igual que l’Estat no pot rebutjar indefinidament la celebració d’una consulta sobiranista, tan sols com a possibilitat, tampoc hauria acceptar-la sense més. Aquesta consulta hauria d’estar situada dins d’un procés, un “full de ruta” on, idealment, aquesta es produís només al final, com a instrument ratificador d’un acord o, eventualment, d’un fracàs. Això obriria l’oportunitat de començar a pensar en com podrien els partidaris de la unitat guanyar aquesta consulta, qüestió a la qual entre prohibicions, amenaces i desqualificacions, ni el Govern, ni l’oposició, ni l’opinió pública sembla que han dedicat molt temps. Perquè si resulta que en el seu fur íntim, el Govern, l’oposició i la majoria de la societat espanyola estan convençuts que no disposen d’argument de pes o oferta política o econòmica que pogués inclinar la balança del costat de la permanència a Espanya en cas d’una eventual consulta, llavors l’escenari al qual ens enfrontem és molt pitjor del que imaginem ja que, certament, aniríem a aquest xoc de trens entre les dues legitimitats. Per això, més que negar-se a una consulta, Govern i oposició haurien de plantejar com construir una opció de permanència a Espanya que fos atractiva per a una àmplia majoria de ciutadans de Catalunya i que, en la mesura que resolgués els mateixos problemes a un cost menor i amb un benefici major, permetés acreditar i ameritar la permanència com una opció de major valor que la secessió.
