Ningú sap com es resoldrà l’embolic organitzat per Artur Mas amb la seva aposta per la independència de Catalunya, però està clar que el president i la coalició nacionalista que dirigeix aspiren que, almenys, la jugada els reporti importants beneficis marginals.
El primer, a la vista està, consistirà en estalviar retre comptes a l’electorat per la manera com s’enfronta a la crisi econòmica. Es tracta de concentrar el debat polític-electoral en un pla diferent del de la gestió de la crisi, en què ja ningú recordi que la Generalitat ha acumulat un dèficit descomunal, té tancat l’accés al crèdit i les seves finances estan intervingudes per l’Estat . Tot això immediatament després d’haver començat la legislatura suprimint impostos als més rics i mentre la destrucció d’ocupació ha portat l’atur a la cota del 22% a Catalunya!
Mentre Artur Mas i el seu partit demanen als electors una majoria absoluta per enviar als poders centrals de l’Estat el missatge que Catalunya recolza la seva deriva sobiranista, un càlcul mínimament honest indica que el que en realitat passaria si la obtingués és que CiU deixaria enrere la seva precària situació de Govern en minoria al Parlament i s’hauria lliurat de la seva aliança amb el PP, un soci ara indesitjat. Seria un segon benefici marginal, gens menyspreable.
Després, aquesta ratificació electoral podria ser interpretada com el perdó per l’incompliment del compromís electoral -aquell Aixecar Catalunya de 2010 que durant aquest bienni s’ha convertit en exactament tot el contrari- i com una aprovació de la política de retallades socials de la qual durant dos anys Mas ha presumit de ser el precursor a Espanya. És un tercer benefici marginal, de primordial importància. La seva derivada seria l’obertura de quatre anys de Govern de dretes a Catalunya havent esquivat el càstig electoral que tants Governs han pagat per haver aplicat les mateixes polítiques.
No acaben aquí els beneficis que CiU espera extreure de les urnes el dia 25. L’esquerra catalana ha estat enxampada a contrapeu i en aquests moments és menys competitiva del que potser hauria estat el 2014 si la legislatura no hagués estat escurçada en dos anys. No ha resolt els seus problemes de lideratge ni ha extret encara totes les lliçons que cal treure dels set anys d’aliança governamental progressista. És un nou benefici marginal.
Però n’hi ha encara un altre, ja cobrat per CiU, consistent en reprendre la iniciativa política en la pugna per l’encaix constitucional de Catalunya a Espanya. Dirigir la reivindicació nacional és un objectiu prioritari, irrenunciable, per tot partit nacionalista, també per al dirigit per Mas. CiU va disposar de la iniciativa en aquest àmbit des que el 1980 Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions al Parlament celebrades després de la dictadura i va tenir l’oportunitat històrica de convertir-se en el creador de la nova Administració de la Generalitat. Però aquesta iniciativa li va ser arrabassada per l’esquerra quan el president Pasqual Maragall va llançar el 2003 la reforma de l’Estatut d’Autonomia.
L’intent de Maragall va ser desmuntat el 2010 pel PP amb la sentència del Tribunal Constitucional i des de llavors el catalanisme sencer, tant el nacionalista com el federalista i el fins ara minoritari independentista, ha anat a la deriva, sense altre projecte que el de superar el dia a dia. Una agonia de la qual, finalment, Artur Mas ha proposat sortir donant el salt des de l’autonomia a la independència. Té condicions per acabar sent un salt al buit. Però, mentrestant, determina que els protagonistes d’una batalla política que pinten com a èpica siguin els dos partits governants a Espanya i a Catalunya, els dos partits de la dreta: CiU per la part del nacionalisme català i el PP per la part del nacionalisme espanyolista .
Guanyi qui guanyi, guanyarà la dreta. El desafiament de CiU ha permès al PP realimentar la seva condició de primera força del nacionalisme espanyolista i recuperar també, per exemple, a Galícia, l’alè que havia començat a perdre a Andalusia pel seu fracàs diari en la lluita contra la crisi econòmica. Les dues forces esperen compartir el dia 25 aquest benefici marginal. Després, amb un horitzó de quatre anys, ja es veurà com rebaixar la tensió, obrir vies de diàleg, reconvertir independència en pacte fiscal, etcètera, etcètera.
