Les notícies que rebem dia a dia (avui que el conjunt de la Eurozona ha entrat en recessió al tercer trimestre) i el creixent malestar ciutadà que va culminar ahir en una massiva manifestació europea que acompanyava la vaga general del 14N confirmen que Europa i en particular Espanya i Catalunya es troben immerses en el que es coneix com a trampa de l’austeritat: el cercle viciós en que retallades de la despesa pública porten a una major recessió i, de retruc, als incompliments dels objectius de deute i dèficit.
Els arguments de perquè estem en la trampa de l’austeritat són varis però deixeu-me’n donar dos que em semblen significatius
– Alemanya i França es varen saltar 62 cops els criteris de Maastricht sobre dèficit i deute. Espanya i Irlanda cap, les seves finances públiques estaven més que sanejades. Si la despesa pública doncs no està a l’origen del problema, la seva reducció no pot ser el centre de la solució
– Fins i tot estudis del FMI demostren que estaven errats amb el multiplicador de despesa. Si pensaven que era de -0.5 (un 0.5% de reducció de PIB per una reducció de 1% de despesa) ara demostren que el multiplicador de despesa és molt més elevat, que va de -0.9% al -1.7% i que per tant els ajustos convé fer-los amb una combinació d’augment d’impostos i d’estalvi en la despesa.
Durant la campanya i en els nombrosos debats per parlar sobre les nostres propostes de política econòmica he tingut la ocasió de fer un repàs a tot el que el grup socialista ha presentat al Parlament de Catalunya en matèria econòmica (http://rociomsampere.cat/archives/682) i en resum deia que:
- Cal impulsar un debat a Europa que canviï el sentit de la política econòmica. La reducció de dèficits imposada com un esprint i no una marató es traduirà en una asfixia de les nostres economies
- S’ha d’utilitzar el marge que té el govern de Catalunya per fer una política més assenyada: combinar l’ajust amb un augment d’ingressos (i no eliminar impostos com ha fet el govern) i després fer reformes perquè estalviar no hauria de ser sinònim de retallar ni de desmantellar.
- Els ingressos de més s’han d’utilitzar per fer apostes positives pel creixement de la nostra economia i per un nou pacte social que preservi la cohesió.
- Per generar una mínima confiança el govern hauria de tenir una mínima sensibilitat social, és a dir, una narrativa social justa que es traduís en una càrrega equitativa de l’esforç. Hem vist el contrari: un govern dur amb els febles i tou amb els poderosos.
Aquest relat econòmic s’ha traduït en propostes concretes en la nostra acció parlamentària i en el nostre programa (veure a www.socialistes.cat). I continuem creient que aquesta proposta que accepta que els canvis han de venir d’Europa però que també necessitem canviar el rumb a Catalunya, continua essent l’alternativa més assenyada. L’important no és veure si teníem o no raó en el nostre diagnòstic i les nostres propostes sinó certificar com ha estat d’equivocada l’estratègia econòmica del govern actual, que es va presentar a unes eleccions venent que l’austeritat generaria ‘confiança’ enfront al malbaratament del tripartit i que així s’acabarien els problemes de l’economia catalana. Aixecarem Catalunya era el seu lema de campanya el 2010. Van fer bandera d’això a Europa i van exigir-les amb orgull a Espanya, presentant-se com a pioners del camí a seguir. La política de només retallades s’ha demostrat inútil de cara als mercats, inútil per complir amb els objectius de dèficit i deute (que Mas Colell s’ha saltat més que ho va fer el govern anterior), inútil per reactivar la nostra economia i, sobretot, injusta de cara als nostres ciutadans. Són polítiques que a més d’injustes són ineficients.
En política lo imperdonable no és equivocar-se sinó insistir en els errors. Per això convindria una rectificació i un canvi de rumb radical per part de CIU en la línia del diagnòstic de la crisi que ha estat compartit pel PSC i altres forces polítiques d’esquerres. L’excusa de buscar culpables en forma de tripartit o Madrid no són suficients si el que volem, i assumeixo que ho volem tots, és iniciar el camí de la recuperació. Compartir diagnòstic serà la única manera de poder debatre amb propietat les solucions a la situació que vivim i de poder oferir als ciutadans un fil d’esperança real i una narrativa social equitativa dels sacrificis que ens exigeix i ens exigirà aquesta crisi de la que no ens podem permetre sortir-ne a dues velocitats, trencats com a país.
Bloc de Rocío Martínez-Sampere
