Senyores i senyors, estimats col·legues:
Els dono les gràcies per aquest resultat aclaparador.
Per a la majoria de vostès, fins a la votació d’avui, he estat en aquesta Cambra el president d’un grup polític diferent al seu. Per això, és un gran honor per a mi l’extraordinària confiança que avui em brinden. Treballaré amb tot el meu esforç per no defraudar la seva confiança i perquè la veu d’aquest Parlament se senti alta i clara!
Em proposo exercir les meves funcions com a President del Parlament de tal manera que aquells i aquelles que avui m’han escollit es reafirmin en la seva decisió i també perquè els qui que no m’han escollit es sorprenguin positivament.
¡Seré el president de tots i de totes, i defensaré els drets de tots els diputats!
Permeteu-me expressar la meva gratitud al president Buzek. Ha estat vostè el primer president d’una institució de la UE procedent dels moviments d’alliberament d’Europa de l’Est, i ha simbolitzat, per tant, el triomf de la democràcia!
Assumeixo la presidència d’aquesta Cambra amb humilitat. Europa travessa temps turbulents. Són moments difícils per a moltes persones a Europa. Els meus pares pertanyien encara a una generació obstinada a que els seus fills poguessin viure millor que ells. I nosaltres vivim millor que els nostres pares! Però ja no tenim la certesa que als nostres fills i filles els hi anirà tan sols tan bé com a nosaltres. Com a conseqüència de la crisi econòmica, en molts països ha augmentat la pobresa i la desocupació ha assolit dimensions dramàtiques, especialment entre els joves. Els joves protesten als carrers d’Europa contra un sistema econòmic en el qual uns pocs s’embutxaquen els beneficis mentre les pèrdues les endossen a la col·lectivitat, un sistema en què unes anònimes agències de qualificació a Nova York semblen més poderoses que els governs i els parlaments elegits democràticament. Aquesta crisi de confiança en la política i en les seves institucions amenaça també la confiança en la construcció europea. Són molts els que segueixen la nostra feina amb recel, molts i moltes els qui no estan convençuts que el que aquí fem és el que més convé. Hem de ser conscients que a Europa la ciutadania està molt menys preocupada pels debats institucionals que pel futur dels seus fills, pels seus llocs de treball, per les seves pensions o per la justícia social. A la ciutadania li preocupa també la salubritat dels aliments i del medi ambient. I el mínim que podem fer és prestar-hi més atenció!
Doncs el lloc on es representen els interessos dels ciutadans i les ciutadanes és aquest. Aquí hi ha els escons dels representants del Poble europeu. Per això declaro que la ciutadania que ens ha brindat la seva confiança en unes eleccions directes espera que lluitem per la seva causa. Sé bé -i n’estic orgullós- que tots vostès, en aquesta Cambra, es senten advocats de la ciutadania. Per això vull expressar el meu agraïment.
Per primera vegada des de la seva creació, s’estudia com una hipòtesi real el fracàs de la Unió Europea. Des de fa mesos, la Unió es precipita d’una cimera a una altra cimera per fer front a la crisi. Els caps de Govern adopten a porta tancada decisions que ens afecten a tots i a totes. Considero que aquesta forma de procedir representa el retrocés a un estat de la política europea que crèiem totalment superat: a una situació que recorda els temps del Congrés de Viena, al segle XIX. La divisa d’aquell temps consistia en imposar els interessos nacionals, sense contemplacions i sense control democràtic.
Per contra, l’Europa sorgida després de la guerra es basa en la lúcida constatació de que els nostres interessos ja no poden separar-se dels interessos dels nostres veïns, en la comprensió que la UE no és simplement un joc de suma zero, en què un ha de perdre perquè l’altre guanyi. És exactament el contrari: o perdem tots o guanyem tots. I la norma elemental és el mètode comunitari. No es tracta d’un terme tècnic, sinó de l’ànima mateixa de la Unió Europea!
Què significa això a la pràctica? Significa resoldre els conflictes mitjançant el diàleg i el consens. En lloc d’imposar el dret del més fort, apostar per la solidaritat i la democràcia. Gestionar l’equilibri d’interessos entre Estats petits i grans, entre el Nord i el Sud, entre l’Est i l’Oest. I situar l’interès general per sobre dels interessos particulars.
Aquest projecte comunitari, que durant moltes dècades va ser una empresa tan natural com reeixida, s’ha vist alterat.
En els dos últims anys no només ha canviat la percepció dels problemes, sinó també el mètode per abordar-los. Doncs la fixació del procés decisori en cimeres i l’excés de reunions de caps de govern exclouen en gran mesura a l’única institució de la Unió elegida directament -és a dir, al Parlament Europeu- dels processos de presa de decisions. A la pràctica, també els representants nacionals queden degradats a la simple funció d’agents subsidiaris, ja que se’ls permet com a molt assentir des de lluny als acords governamentals adoptats “en petit comitè» a Brussel·les.
El resultat d’aquesta política, insuficientment legitimada a nivell parlamentari, és percebut per la ciutadania com un dictat de Brussel·les. I el preu el paga la Unió Europea en el seu conjunt: aquest és el brou de cultiu dels ressentiments antieuropeus.
Però el Parlament Europeu no assistirà impassible a aquest procés!
Qui cregui que es pot construir més Europa reduint la democràcia parlamentària trobarà en mi un adversari!
L’acord intergovernamental sobre una nova unió fiscal n’és la primera prova. Durant les negociacions, els representants del nostre Parlament s’han batut perquè la disciplina pressupostària vagi acompanyada de creixement i de creació d’ocupació, encara que per ara han perdut la batalla. I no obstant això aquest és precisament el raonable equilibri que esperen els nostres ciutadans i les nostres ciutadanes! Per això és tan important que estiguem presents a la taula de negociació de les cimeres europees!
Europa és una comunitat de valors. Exigim dels candidats a l’adhesió l’estricte compliment dels criteris de Copenhaguen. Aquesta Cambra ha de vetllar pel respecte i l’aplicació real de la democràcia i dels drets i llibertats fonamentals també als Estats membres, perquè això hauria de ser el natural. Qui vulneri els valors de la nostra Carta dels Drets Fonamentals es trobarà de front amb l’Eurocambra. És l’obligació de tots i totes en aquest Parlament.
Considero que, com a president del Parlament -una de les tres principals institucions de la UE-, m’he d’oposar a aquesta tendència de decidir en cimeres i renacionalitzar les polítiques. Em proposo contribuir a la visibilitat i al ressò del Parlament com a fòrum de la democràcia i espai per a un veritable debat amb opinions enfrontades sobre la direcció que ha de prendre la política de la UE. Hem d’aconseguir que les nostres paraules arribin més lluny!
La negociació en peu d’igualtat amb el Consell revestirà una importància especial, tant si es tracta de les perspectives financeres com de la reforma de l’agricultura, la pesca o la política regional, de la lluita contra el canvi climàtic, de la legislació sobre els mercats financers, de la justícia i els assumptes d’interior o de la política comercial.
El Tractat de Lisboa està en vigor des de fa dos anys, i estem encara molt lluny d’esgotar totes les possibilitats que el text ens ofereix en la nostra condició de representants elegits i elegides democràticament. El nostre objectiu comú s’ha de centrar en exercir les nostres competències reals, encara que de vegades això suposi un conflicte. Reforçar la visibilitat del Parlament adoptant un punt de vista crític respecte als acords en primera lectura.
Però tot això només funcionarà si també mantenim en ordre la nostra pròpia casa. Amb el suport de la nostra administració, tractaré que els òrgans parlamentaris i tots els diputats i diputades disposin del marc necessari per exercir de forma òptima la seva tasca legislativa.
No seré un president còmode, sinó un president que exigirà, quan sigui necessari, el respecte que l’Executiu deu al Parlament, un president que defensarà els interessos de la ciutadania si es veuen amenaçats. Un president que representarà a diputades i diputats forts i compromesos amb les preocupacions dels seus ciutadans! Un president que ho donarà tot per recuperar la confiança perduda de la ciutadania en el procés d’unificació europea i per despertar de nou l’entusiasme per Europa!
Senyores i senyors diputats:
Moltes persones arrisquen les seves vides, i massa l’han perdut, pel dret a elegir els seus representants i pels principis de la democràcia parlamentària.
El primer president elegit lliurement de l’Assemblea Constituent de Tunísia, Mustapha Ben Jaffa -al costat dels seus col·legues que estan adquirint ara la primera experiència parlamentària-, dirigeix la seva mirada, sobretot, als parlaments a Europa i al Parlament Europeu. A Líbia, on un dèspota va lliurar una guerra contra el seu propi poble, la UE va ser la primera a obrir una ambaixada, alimentant així l’esperança d’una població que es trobava en una situació complicada. En el lliurament del Premi Sàkharov, una jove i valenta blocaire i un heroic oponent de Gaddafi ens van commoure amb la seva fascinació pels valors europeus. Al Pròxim Orient, ens pregunten una i altra vegada com ha estat possible que, a Europa, els antics enemics siguin ara amics, i com hem aconseguit superar les diferències nacionals, religioses i ideològiques per construir aquesta Europa unida. Com més s’allunya un d’Europa, més elogis escolta sobre ella.
¡Treballem junts perquè reneixi a Europa l’entusiasme pel projecte comú!
Europa és una idea fascinant. Una idea sorgida a la segona meitat del segle XX com a resposta a la primera meitat d’aquest segle. Com era l’Europa de la primera meitat del segle XX? Imperaven l’odi, la pressió de les grans potències, el rebuig a l’altre, el menyspreu per la vida humana, les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i els gulags d’Stalin. Les cambres de gas d’Auschwitz com el punt més baix en la història de la nostra civilització. En la segona meitat del segle XX, la unificació europea i les institucions comunes han brindat a Europa el període de pau i prosperitat més llarg de la seva història. El 1989 va caure el teló d’acer. Després es va reunificar Alemanya. El 2004 i 2007, antics països del Pacte de Varsòvia van ingressar a la UE i es va restablir la unitat cultural i política d’aquest continent dividit artificialment durant 40 anys. Aquesta és la història de l’èxit d’un projecte! Per què hem perdut la capacitat d’enorgullir-nos-en? Per què permetem que es menyspreï aquest assoliment, únic en la història?
Senyores i senyors:
El meu avi va lluitar en la Primera Guerra Mundial. 20 anys més tard, el meu pare va combatre en una guerra durant la qual el règim criminal de Hitler va sumir al món en sang i foc. Jo vaig créixer en una ciutat situada a la frontera de tres països, on la gent havia d’esperar llargues cues a la duana per visitar els seus veïns a Bèlgica i als Països Baixos.
Hem superat la guerra i la fam. Hem obert les fronteres. Hem rebutjat el racisme i la xenofòbia. Vivim avui en una Europa lliure i oberta. Una Europa orgullosa de la seva diversitat cultural.
Preparem ara a aquesta Europa per al segle XXI! Perquè torni a ser, també per a les joves generacions, la promesa d’una pàtria europea econòmicament forta, socialment justa, lliure i democràtica.
Moltes gràcies per la seva atenció.
Un comentari