El president Puigdemont ha contraposat el paper que representa Junts pel Sí (CDC i ERC) amb el dels seus aliats de la CUP: els uns són constructors i els altres destructors. Paral·lelament, els intèrprets del full de ruta independentista subratllen el doble error que representaladeclaraciódel9denovembresobreelprocésde desconnexió i el posterior pacte de legislatura amb la CUP, acompanyat del pas al costat d’Artur Mas, ja que els anticapitalistes no són un soci fiable. Discrepo d’aquesta anàlisi que dóna per fet que l’independentisme va guanyar el plebiscit del 27-S i que trasllada la responsabilitat de l’impasse a la CUP. Afirmo, per contra, que és la lògica mateixa del procés la que ha portat els seus actors a l’actual atzucac. No van posar en marxa un procés de construcció nacional, sinó de desconstrucció,amb el gradual esquarterament del bloc històric del catalanisme polític.
Som davant d’un déjà vu que es repeteix de manera cíclica –ara amb la tramitació del pressupost– i és obligat haver de repetir els arguments: el problema no és la CUP, sisè grup del Parlament, amb menys de 338.000 vots i deu escons. La CUP té la força que té i, sobretot, té la ideologia que té. El problema és CDC, el partit dels presidents Pujol, Mas i Puigdemont, que en la seva fugida endavant ha anat saltant pantalles amb una política de terra cremada: primer es va dividir el PSC, després es va trencar CiU, Unió es va escindir en dues meitats i la capacitat de resiliència de la CUP va arribar al límit. Ara la política fiscal ha enfrontat CDC i ERC al si de Junts pel Sí i, finalment, la CUP n’està pagant els plats trencats… Tot un procés de desconstrucció que ha dividit també l’ Assemblea Nacional Catalana –una mena de segona cambra de vigilància del Parlament–, com s’ha comprovat en el recent procés de renovació de la seva direcció.
El balanç polític del procés –tres eleccions en cinc anys– és força revelador: el 2010, CiU tenia 62 escons, a 6 de la majoria absoluta, que va assolir amb els 10 d’ERC (72); el 2012, CiU va obtenir 50 escons i va necessitar els 21 diputats d’ERC (71); el 2015, Junts pel Sí (CDC i ERC) va sumar 62 escons, justos els que va aconseguir en solitari CiU el 2010. El caràcter plebiscitari del 27- S va provocar una contradicció: Junts pel Sí no va guanyar el plebiscit, però sí les eleccions. Podia governar amb el suport d’altres grups, però per salvar el procés va pactar amb la CUP, situada als seus antípodes ideològics. En total, 72 diputats que han d’impulsar la independència exprés en 18 mesos quan per reformar l’Estatut es necessiten els dos terços del Parlament (90 escons) i que, mentrestant, no són capaços de tramitar el pressupost.
Han passat cinc mesos des de la investidura in extremis del president Puigdemont i som on érem. S’esgrimeix com aleshores l’amenaça d’un altre avançament electoral. El problema és que els resultats –com van reflectir les generals del 20- D i com corroboraran les del 26- J– podrien certificar la defunció de l’actual procés: CDC va ser la quarta força a Catalunya per darrere d’En Comú Podem, ERC i PSC. Sí, tot un procés de desconstrucció nacional.
http://cintoamat.blogspot.com.es/2016/06/sobre-lutil-i-lhonest.html
Sobre l’útil i l’honest
Mentre el president Puigdemont qualifica de “destructors” els membres de la Cup per haver presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos que, de moment i malgrat les pressions, es neguen a retirar, els convidats de pedra de l’altra meitat del Parlament han de suportar com poden el seu paper de simples comparses, i per força han de digerir malament les declaracions del mateix president quan afirma que “l’elecció és senzilla però d’una gran responsabilitat i apel.la a tots, perquè qui se la juga no és el govern sinó el país, i sobretot les persones més vulnerables”.
Per un observador exterior que no estigués al corrent de les contradiccions del pacte entre JuntsxSí i la Cup, aquestes afirmacions del president entorn de la necessitat de l’aprovació dels pressupostos del 2016 en les circumstàncies de crisi social que estem patint serien considerades molt de sentit comú i s’entendrien dirigides a la totalitat de parlamentaris per fer front comú a les urgències del present. Peró des de fa massa temps la política catalana ha perdut el mínim sentit comú i les propostes del Govern no es dirigeixen a la totalitat del Parlament sinó que es formulen de forma sectària per mantenir l’estabilitat d’un projecte que fa aigües i per trobar un cap de turc en el que descarregar totes les culpes si acaba naufragant definitivament.
Destructor és, en tot cas, qui ha creat les condicions perquè uns pressupostos imprescindibles en temps de crisi profunda hagin d’acabar depenent d’una formació com la Cup que no té per objectiu fer política ni elaborar pressupostos, sinó actuar sempre al marge del sistema per denunciar-ne les contradiccions i col.laborar a la seva desaparició. Destructor és qui no mira de contrastar les necessitats dels més vulnerables amb l’aportació de tot el Parlament i es dedica a buidar-lo de contingut amb la finalitat d’instrumentalitzar-lo com eina de servei partidista. Destructor és qui ha perdut la perspectiva de servei a tot al país i s’ha construït un mandat fet a mida per negar-se a rectificar un plantejament equivocat en el que es substitueix dolosament la realitat per la il.lusió i la construcció per la manipulació.
No comparteixo en absolut els objectius de la Cup com a plataforma d’acció política i social, però el que no es pot admetre és que es vulgui anar contra la seva naturalesa antisistema per instrumentalitzar-la com eina de servei per mantenir el poder. Ja ha quedat demostrat que la utilitat que es podria considerar comuna a JuntsxSí i la Cup, és a dir, la independència, no és compatible ni amb el contingut que cada part li atorga ni amb els procediments que cada part pensa per arribar-hi, de manera que es refereixen a independències diferents en països diferents, el que des del punt de vista de l’opció política teòrica i instrumental significa una diferència molt més profunda de la que senyala la diferència entre formar part d ‘Espanya amb determinades condicions o sortir-ne però mantenint els mateixos pressupòsits socials, culturals, econòmics i polítics, comuns als països de la UE.
L’absurda situació a la que ens ha abocat el procés mutat en processisme ens obliga no ja a parlar d’eficàcia o de viabilitat de les accions polítiques sinó directament d’ètica. I no és ètic el que JuntsxSí està fent, ni amb relació a les pressions forassenyades que exerceix sobre la Cup, ni amb relació al menysteniment de les funcions del Parlament en el que queden fora de tota possibilitat de participació efectiva els representants de més de la meitat de la població.
Montaigne, després de parlar “Sobre l’útil i l’honest”, arriba a aquesta conclusió: “S’argumenta malament l’honestedat i la bellesa d’una acció per la seva utilitat, i malament es conclou quan es considera que tots hi estan obligats i que és honesta per a tothom si és útil”. És a dir, no tot el que és útil es pot considerar honest. Només els utilitaristes podrien defensar l’equiparació entre útil i honest, entre els mitjans i els fins. Amb els resultats del 27S es va voler fer veure que els deu diputats de la Cup havien de formar part de la majoria sobiranista en vistes a la suposada utilitat comuna de la independència. El que en un principi es veia com útil i honest després s’ha demostrat que es reduïa a una atzarosa i antinatural instrumentalització d’un grup per assolir una utilitat definida unilateralment des de JuntsxSí.
Més ètic i convenient seria deixar que la Cup elaborés les seves propostes al marge de les pressions i el dictat de JuntsxSí, i que JuntsxSí rectifiqués, busqués altres alternatives per aprovar els pressupostos i per conèixer la voluntat de la majoria, alliberant-se de la dependència malaltissa de la Cup. Són els apriorismes del full de ruta de JuntsxSí els que van viciar i convertir en impossible la legislatura del 27S, i no els apriorismes ideològics de la Cup. Es va voler fer entrar el clau per la cabota. Ara la Cup potser deixarà de ser útil per aquell full de ruta, però potser serà honesta amb els seus principis. JuntsxSí no podrà dir el mateix perquè el profit particular que busca és deshonest. Acaba Montaigne: “El camí de la veritat és un i simple, el del profit particular i de l’interès dels assumptes que un té al seu càrrec, doble, desigual i fortuït”.