Les turbulències econòmiques dels últims anys han servit perquè Europa hagi donat nous passos cap a una integració, començant per les mesures d’estabilització financera i per un projecte d’unió bancària que encara està en procés de construcció. A hores d’ara, tothom és conscient que tenir una zona monetària única sense una política fiscal comuna és una invitació al tipus de crisi que hem experimentat.
No obstant això, Europa ha arribat a aquest punt a contracor i subjecta a grans tensions, a base d’una sèrie d’acords entre caps de Govern que, en opinió de molts, estan permetent que els Estats més grans i poderosos imposin les seves polítiques de manera antidemocràtica als altres. En diversos països, sobretot Itàlia, Grècia i Espanya, en els quals els costos socials de l’ajust han estat especialment elevats, s’està produint una reacció cada vegada més estesa contra la pròpia idea d’Europa.
És més, d’un temps ençà, podem observar el preocupant ascens de partits i moviments que semblen pensar que la reafirmació nacionalista els lliurarà dels imperatius comuns que implica el govern d’Europa o que creuen que el proteccionisme els permetrà eludir l’obligació de buscar una manera de solucionar la manca de competitivitat europea.
El que resulta ja innegable és que els ciutadans europeus no estan disposats a avançar per la via de les reformes i la integració si no se’ls dóna veu i vot a l’hora de determinar el rumb, i mentre no hi hagi un programa d’ocupació comú i d’emergència que demostri que Europa serveix per a alguna cosa.
Els intents de reformes que hem vist fins ara a Europa ens permeten extreure diverses lliçons.
Primera lliçó: entre el moment en què cal prendre les decisions difícils i el moment en què les reformes entren en vigor i es plasmen els resultats transcorre cert temps. En alguns casos -a Alemanya-, aquest interval pot ser de fins a cinc anys. I això constitueix un problema per als polítics quan en aquest període se celebren eleccions, com acabem de veure a Itàlia.
Segona: les reformes estructurals només poden donar fruit si es fan conjuntament amb mesures de creixement. En termes generals, el debat actual és una repetició del que ja vam mantenir el 2003 i 2004 a propòsit del Pacte Europeu d’Estabilitat i Creixement.
La intenció d’Alemanya i França a reformar llavors el pacte no era rebaixar criteris. El que ens preocupava, per contra, era enfortir la faceta del creixement, perquè Alemanya, en aquella època, no podia mantenir una capacitat d’estalvi de milers de milions d’euros i al mateix temps posar en pràctica polítiques reformistes.
Avui, Alemanya ha de donar aquesta mateixa oportunitat als seus socis europeus. Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya han fet progressos en la reestructuració dels seus sectors financers. I Xipre haurà de seguir la mateixa direcció.
Així mateix, la situació política i econòmica dels països en dificultats ens ha ensenyat que l’estalvi, per si sol, no és suficient per superar la crisi. Tot el contrari: hi ha el risc que les economies nacionals es vegin escanyades gairebé per complet per la política estricta d’austeritat. S’ha demostrat que, al mateix temps que porten a terme reformes estructurals, aquests països també necessiten ajuda.
És obligatori que hi hagi sempre una correlació entre la voluntat d’emprendre reformes estructurals i la voluntat de ser solidaris. No es tracta d’una disjuntiva entre “creixement o austeritat”. Estem convençuts que les dues polítiques es poden combinar de manera intel·ligent, és més, s’han de combinar. Necessitem disciplina pressupostària, necessitem reformes estructurals, però el programa d’austeritat ha d’anar acompanyat de factors de creixement.
En aquest context, un aspecte fonamental és la lluita contra l’atur juvenil a Europa. No podem resignar-nos a tenir una “generació perduda” cada vegada més àmplia a tot el continent perquè, en nombrosos països, més de la meitat dels joves no tenen feina. Els líders europeus que assistiran a la reunió oberta del Berggruen Institute a París el 28 de maig abordaran aquesta qüestió i presentaran la seva proposta d’un “nou pacte per Europa”.
I en aquesta qüestió exerceix un paper molt important la responsabilitat del Govern alemany. A Alemanya, la desocupació juvenil és inferior al 8%. Són molts els joves dels països del sud d’Europa que busquen allà sortides professionals. Ara bé, la migració d’una població laboral jove i molt preparada no pot ser la solució al problema, perquè els homes i dones que se’n van en aquestes circumstàncies s’estan emportant els seus títols i la seva preparació del seu país. En conseqüència, el que ens cal és un gran programa pensat per abordar el problema de l’atur juvenil a escala europea. Els països més poderosos d’Europa, en particular Alemanya, tenen l’oportunitat de demostrar la seva responsabilitat política i econòmica en aquesta situació.
D’altra banda, les eleccions que se celebraran al maig de 2014 al Parlament Europeu oferiran a tots els ciutadans europeus la possibilitat de tenir veu en l’elaboració del nostre futur comú. Per primera vegada des de la fundació de la UE, els partits més forts del nou Parlament tindran la potestat de triar al màxim responsable de l’Executiu europeu, el president de la Comissió. Fins ara, el president era designat pel Consell Europeu, que representa els països membres de la Unió.
Si les eleccions que produeixin aquesta Cambra compten amb una participació abundant dels ciutadans europeus, el nou president de la Comissió tindrà la mateixa legitimitat democràtica que qualsevol dirigent nacional en un sistema parlamentari. El buit d’autoritat que existia a Europa pel fet de no comptar amb aquesta legitimitat -amb la consegüent impossibilitat de prendre mesures reals i eficaces en nom de tots els ciutadans europeus- s’haurà resolt.
Si els candidats que competeixin pels escons parlamentaris es presenten amb programes basats en les seves respectives visions d’Europa, les eleccions de 2014 podrien a més establir les bases perquè el nou Parlament Europeu serveixi de “congrés constituent” i pugui decidir quines competències ha d’assumir Brussel·les -estabilitat financera, comerç i immigració, per exemple- i quines han de seguir sent, en la seva major part, responsabilitat dels Estats membres.
Europa podrà tornar a funcionar si els governs, els sindicats, les empreses i la societat civil uneixen els seus esforços per donar suport a una nova iniciativa d’ocupació juvenil i recolzar l’intent que suposaran les eleccions de 2014 d’aportar més legitimitat i democràcia al Govern de la Unió.
