El “Glienicker Group” (GG) es compon d’onze experts, propers del CDU (Democristians) i de l’SPD (Socialdemòcrates) alemanys; són economistes, juristes i politòlegs, com: Armin von Bogdandy, Christian Calliess, Henrik Enderlein, Marcel Fratzscher, Clemens Fuest, Franz C. Mayer, Daniela Schwarzer, Maximilian Steinbeis, Constanze Stelzenmüller, Jakob von Weizsäcker, Guntram Wolff. Tots ells s’interessen especialment a les polítiques econòmiques, sobretot d’Alemanya, però també d’Europa.
El GG parteix de la constatació que la Unió Europea (UE) està travessant una crisi profunda, com, sens dubte, ens ho recordaran aviat, les properes eleccions europees del 25 de maig. A més, els 18 països de l’Eurozona són els primers implicats en aquesta greu situació. La UE es troba immersa en un ambient de recel i malfiança que la situació del deute no aconsegueix apaivagar, i durant la qual, tampoc no es veu cap sordida del túnel, per l’atur a molts països, sobretot mediterranis. En aquesta situació, seria un greu error de creure, o fer creure, que el més díficil de la crisi el tenim al darrere.
Per això, acollim amb gran interès les propostes que, el “Glienecker Group” va formular al final de 2013, per aconseguir un reforçament de la unió política i pressupostària dels països de l’Eurozona. Primer, cal admetre que, tant França com Alemanya per separat, no pesarien gaire en l’economia mundialitzada d’avui. I si encara compten és perquè al darrerre hi ha 16 països més, amb un total de 334M d’habitants, (Àustria, Benelux, Espanya, Finlàndia, Grècia, Itàlia, Irlanda, Portugal, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Malta, Xipre). Per aquest motiu cal per sobre de tot, unir tots els esforços per a projectar el model de societat europea, en la mundialització en curs, i en acceleració constant.
Si no fos el cas, si la Unió Europea no aconsegueix d’unir-se a temps, aleshores es pot témer una tendència al tancament i a l’aïllament nacionals, que agreujarien encara més les dificultats internes de cada país, i la frustració general contra ella. De cap de les maneres, davant d’aquesta perspectiva preocupant, no es pot caure en la resignació. D’entrada, s’ha de reconèixer que la reflexió sobre el diagnòstic de la situació de la Unió Europea, és molt més avançat a Alemanya que no pas a França (el GG ens en dóna un bon exemple), i és clar que, encara ho és menys al Regne Unit. Només a Grècia, el partit de l’oposició i d’esquerra, Ciriza, s’atreveix a proposar una altra perspectiva de refundació de la UE, per raons de sobrevivència comprensibles.
Sembla que, a Alemanya, economistes, polítics, periodistes, i sobretot ciutadanes i ciutadans que se senten totalment europeus, i no accepten ni entenen la resignació que traumatitza França i d’altres països. Per això cal promoure un debat sobre l’avenir democràtic europeu, i debatre les propostes del grup Glienicker. És hora de reconèixer que les actuals institucions europees disfuncionen greument, i que han de ser repensades, com ho demana també el partit Ciriza grec. Cal permetre a la democràcia, i als governs de cada estat, de tornar a dirigir políticament l’economia, per regular eficaçment el capitalisme financer mundialitzat, i promoure polítiques de progrés social que són totalment inexistents a l’Europa actual.
Una moneda com l’Euro, amb 18 deutes públics diferents, sobre els quals els mercats financers poden continuar especulant, i a més, amb 18 sistemes fiscals i socials en competència, els uns contra els altres, és una aberració que no pot continuar més temps. Els països de l’Eurozona van decidir de compartir la seva sobirania monetària, i de renunciar a la devaluació unilateral, sense dotar-se però, de nous sistemes econòmics, socials, fiscals i pressupostaris comuns. Aquesta aberració o indefinició condueix a la pitjor de les situacions econòmiques.
No es tracta de posar en comú la totalitat dels nostres impostos i de les nostres despeses públiques. Notem que massa sovint les decisions europees són abusivament intrusives en temes segundaris, i totalment absents o impotents en qüestions essencials. Caldria invertir l’ordre de les prioritats: menys d’Europa per als temes en els quals els països s’organitzen prou bé tots sols; i per contra, més d’Europa quan la unió de tots és indispensable. La primera proposta del Glienicker Group és que els països de l’Eurozona posin en comú l’impost sobre els beneficis de les societats.
Com lluitar contra l’optimització fiscal practicada per les grans societats? Aïlladament cada país es deixa enganyar i expoliar per les grans multinacionals que disposen d’un exèrcit de juristes i d’advocats. Aquests darrers juguen sobre les deficiències i diferències entre les legislacions nacionals per tal d’arribar a no pagar els impostos que haurien de pagar. Els paradisos fiscals fan part del sistema d’ocultació dels beneficis d’aquestes grans societats. En consequència, la sobirania de cada estat aïllat, ha esdevingut un mite i un engany.
Per poder lluitar contra l’optimització fiscal, cal encarregar i delegar a una instància europea la responsabilitat de determinar un barem comú rigurosament controlat. Cada país podria continuar determinant el seu propi Impost sobre les Societats (IS), amb una taxa mínima d’un 20%, i una taxa adicional al nivell federal, d’un 10%. Com l’indica el Glienicker Group, una tal capacitat pressupostària permetria a l’Eurozona d’impulsar accions d’inversió, especialment en qüestions de noves energies, d’infraestructures i de formació. Sembla essencial que aquest pressupost sigui alimentat per un impost europeu, i no pas amb contribucions estatals. Actualment, amb les restriccions pressupostàries, l’Eurozona ha de demostrar que pot fixar l’impost d’una forma més justa i més eficaç que els Estats, sinó els pobles s’hi oposaran.
Més enllà de l’IS, caldrà generalitzar molt ràpidament en el si de l’Eurozona l’intercanvi automàtic d’informacions bancàries per a promoure una política concertada de restabliment de la progressivitat de l’impost sobre la renda i els patrimonis. Al mateix temps, cal posar en comú una política activa de lluita contra els paradisos fiscals externs a l’Eurozona. L’Europa ha d’aportar més justícia fiscal, i sobretot més voluntarisme polític en la mundialització. És el sentit de la primera proposta del Glienicker Group.
La segona proposta del GG és encara més important, és la conseqüència directa de la primera. En efecte, per poder votar i aprovar el barem de l’impost sobre les societats, com per debatre i adoptar democràticament les decisions fiscals, financeres i polítiques necessàries, cal posar-se d’acord en comú per a instituir una Cambra Parlamentària de l’Eurozona. És el que proposa el Glienicker Group, encara que ells dubten, entre dues fòrmules: o bé un Parlament de l’Eurozona amb els membres del Parlament europeu dels 18 països implicats; o bé, una nova Cambra, amb la reunió d’un part dels diputats dels parlaments estatals en funció del pes demogràfic de cada país. Aquesta segona solució, que Joschka Fischer (Els Verds) va proposar ja el 2011, podria ser una bona fòrmula per a fer progressar la unió política europea. Perquè és molt difícil de privar als parlaments estatals de la decisió sobre els seus propis impostos. Sembla molt més adient i factible recolzar-se sobre els parlaments nacionals o estatals per a construir una sobirania parlamentària europea flexible i compartida.
En aquesta darrere configuració, la Unió Europea comportaria dues Cambres, per una banda, l’actual Parlament europeu, elegit directament pels ciutadans dels 28 països, i per l’altra, la nova Cambra europea, que representaria els Estats mitjançant els seus parlaments respectius. En una primera etapa, la Cambra Europea implicaria només els països de l’Eurozona que desitgen una unió política, fiscal i pressupostària més forta i real. Després, la Cambra podria acollir tots aquells països de la UE que desitjarien emprar aquesta mateixa via. Finalment, un ministre d’hisenda de l’Eurozona i, també un govern europeu efectiu, serien responsables davant la Cambra europea. Aquesta nova arquitectura democràtica de la UE permetria de sortir finalment de la inèrcia actual, i del mite, segons el qual el Consell Europeu dels 28 caps d’Estat ja és, de fet, la segona Cambra representant els Estats. Això seria la demostració fefaent de la impotència política europea, simplement perquè és impossible de representar un país amb una única persona, encara que aquesta sigui la seva presidenta o president.
Pel contrari, es tracta de crear una vertadera Cambra Europea, en la qual cada país seria representat per diputats de totes les tendències polítiques, i no pas com ara, pel sol cap d’Estat. Alhora, caldrà adoptar la regla de la majoria qualificada, enlloc de la unanimitat actual, sobretot pel que fa a les decisions fiscals i pressupostàries. Alguns o molts s’oposaran a aquestes propostes, adduint que no es pot modificar tots els tractats europeus, i que alguns pobles, com el francès i l’irlandès, van votar contra la integració europea. Aquests arguments són totalment falsos, perquè els tractats són constantment modificats, l’última modificació és molt recent data del 2012.
Repetir que l’opinió pública no és favorable a l’Europa actual (i tots sabem perquè no ho és), i concloure que sobretot no cal canviar res a la UE, ni al seu funcionament, ni a les institucions actuals, és un greu error i una visió sense cap ambició que pot conduir a la seva total inoperància i desfeta. D’aquí a alguns mesos el govern alemany proposarà noves reformes dels tractats, però res no indica que aniran en el sentit de les del Glienicker Group. Al contrari, és molt possible que no seran més coherents o més valentes que les del 2012. En tot cas, enlloc de quedar-nos de braços plegats, val més insistir des d’ara en la necessitat i la urgència d’obrir un debat constructiu entre tots aquells ciutadans, actors i europeistes convençuts, que creuen que una altra Europa, més social, democràtica i federal, és realment possible.
