Ara resulta que gairebé dos de cada tres ciutadans espanyols creuen que el Govern central hauria de fer alguna mena de gest cap a Catalunya abans del dia 9 de novembre, data prevista per a la celebració de la consulta promoguda per les forces majoritàries al Parlament. Així es desprèn de l’enquesta de Feedback publicada diumenge per La Vanguardia, segons la qual un 59,1 per cent dels enquestats de tot Espanya són partidaris que el Govern de Mariano Rajoy mogui fitxa en un escenari de negociació bilateral, mentre que només un 34,9 per cent s’hi mostra contrari. A Catalunya, el resultat és molt més contundent: un 78,1 per cent dels ciutadans es declaren a favor que el Govern central faci un gest.
Ara resulta, doncs, que la societat espanyola estava disposada a tractar amb naturalitat política la relació entre Catalunya i Espanya. Pur sentit comú: davant d’un contenciós essencialment polític, calien respostes polítiques. El mateix sentit comú que ha estat reivindicant la societat catalana aquests darrers anys.
Els enquestats consideren que el Govern espanyol hauria d’aprofitar el marge de maniobra de què disposa per oferir un millor finançament a Catalunya, per garantir un respecte més gran per la llengua i la cultura catalanes o per blindar les competències reconegudes a l’Estatut; però l’opinió majoritària és la d’aquells que creuen que el Govern hauria d’actuar simultàniament en tots tres fronts.
Ara és el moment de recordar que aquesta disposició favorable a acceptar els gestos cap a Catalunya es produeix després de molts anys de populisme irresponsable de barons territorials del PSOE i del PP; després dels anuncis contra l’Estatut de Catalunya pagats pel PP andalús de Javier Arenas; després de la campanya activa del Partit Popular, amb l’actual president Mariano Rajoy al capdavant, per recollir signatures contra l’Estatut; i, en definitiva, després d’una campanya que no ha dubtat a atiar l’odi contra tot allò que procedia de Catalunya a canvi de guanyar un grapat de vots a la resta de comunitats. I també, cal no oblidar-ho, després de moltes declaracions igualment populistes d’alguns dirigents catalans que intentaven promoure un sentiment genèric de rebuig a tot allò que és espanyol.
Fa temps que a Espanya la política ha deixat de ser la millor plataforma per resoldre problemes i s’ha convertit en una màquina de crear-ne o d’accentuar els existents. Bona part de les friccions ja difícilment salvables entre Espanya i Catalunya les ha generat artificialment la política sectària. Quina seria avui la disposició dels ciutadans espanyols si, en comptes d’atiar l’odi fàcil contra Catalunya, els polítics s’haguessin dedicat a explicar la situació real i a fer pedagogia dels drets dels pobles?
Ara resulta que malgrat tota aquesta manipulació partidista l’enquesta recull un 47,3 per cent d’espanyols partidaris que el Govern central autoritzi les institucions catalanes a convocar el referèndum per decidir si Catalunya vol continuar vinculada a Espanya o vol independitzar-se. I aquest percentatge supera el 50 per cent si la consulta se celebrés a tot Espanya (la qual cosa permetria conèixer igualment quina és la voluntat majoritària dels catalans).
Ara resulta que la majoria dels partits que han millorat posicions a les darreres eleccions europees són aquells que accepten amb naturalitat la consulta catalana. I ara resulta també que alguns comentaristes de renom a la capital demanen gestos i propostes del Govern espanyol per reconduir la situació. Juan Luis Cebrián, que en els darrers anys ha promogut una línia editorial especialment dura contra les reivindicacions catalanes, defensava diumenge Artur Mas en la seva reclamació dels bons oficis del rei Felip VI per facilitar la consulta.
Ara resulta que allò que molts polítics i intel·lectuals espanyols qualificaven d’il·legal, irracional i impossible, no només és perfectament assumible, sinó que en opinió de molts és absolutament necessari. Han passat quatre anys des de la manifestació del juliol del 2010, que va posar de manifest que les reivindicacions catalanes no eren cosa dels partits sinó un anhel molt general de la societat catalana. I només ara que el calendari ja està inexorablement en marxa s’adonen que han desaprofitat quatre anys.
Quan falten només quatre mesos de la data prevista per a la celebració de la consulta, resulta que a Espanya ara apareixen veus preocupades i convençudes que -per bé o per mal de Catalunya i d’Espanya- el calendari avança i que el desafiament és seriós i molt majoritari. Segurament alguns comencen a pensar que el més prudent seria arriscar-se a autoritzar la consulta, contraposant a la independència una bona oferta de l’Estat. Però segurament les veus favorables a la política arriben massa tard.
Les declaracions grotesques dels ministres Wert i Fernández Díaz d’aquesta mateixa setmana en són una demostració molt clara. El capteniment immobilista del Govern espanyol deixarà la pilota en mans d’unes eleccions plebiscitàries. Tornant de vacances descobriran que aquestes eleccions plebiscitàries legalment només depenen d’Artur Mas i que políticament depenen del sistema català de partits que ja fa molts anys que actua amb independència del sistema de partits espanyol.
Si ara resulta…, potser que nosaltres també ens ho pensem, i mesurem bé les conseqüències de continuar optant entre el tot o res. Això “d’arribar massa tard” és una fugida d’estudi com una catedral. Mai no és massa tard per negociar. Massa tard per a què… ? Aquest “massa tard” només es pot entendre en funció d’un calendari arbitrari, per no dir absurd, que una parte de l’opinió política imperant ens vol fer passar com ineludible. Si l’alternativa a aquest “massa tard” són les eleccions plebiscitàries, estem llestos. Només cal veure els resultats de l’última enquesta del Gesop. Mas s’ho haurà de pensar dues vegades abans de convocar-les, si és que ERC li deixa temps. Al final potser resultarà que el que va fora de temps, per a ell mateix i per al bé del país, és el president.