És difícil no compartir l’opinió del Govern sobre la inoportunitat del moment escollit pel president de la Generalitat, més guiat per la rauxa que pel seny, i si no es vol fer el greuge de pensar, com alguns, que l’ha mogut el desig que en l’ànim dels votants pesin més els sentiments identitaris ferits que el descontentament amb les conseqüències socials de l’austeritat pressupostària o el judici sobre els errors de la política econòmica i fiscal, etc.
Però ni la inoportunitat de la iniciativa, ni la major o menor malaptesa de les raons que la mouen, permeten al Govern ignorar-la, ni el dispensen de prendre al seu torn les mesures necessàries per canalitzar pacíficament, i fins ara no ha fet cap gest en aquest sentit. L’assossec de la primera resposta del seu president s’ha anat afeblint, i tot i que no s’ha caigut encara en la temptació d’esgrimir l’amenaça de l’article 155 de la Constitució, a la qual tanta afició tenen alguns membres del seu partit, dins o fora del Govern, s’ha recordat emfàticament que aquest té la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional per impedir la celebració d’un referèndum convocat per la Generalitat.
Aquest recordatori tampoc ha estat oportú. L’únic efecte evident de recordar el jurídicament obvi és molt perjudicial per danyar la imatge del Tribunal, ja prou malmesa per l’ús que d’ell se n’ha fet en aquests darrers anys. Però a més, i això és el pitjor, transmet l’errònia idea que, si no aconsegueix dissuadir-lo perquè abandoni, l’únic que el Govern ha de fer en relació amb la iniciativa del president Mas és impedir que la posi en pràctica.
No és així. Si la iniciativa es manté, és deure del Govern contribuir a la recerca de vies que permetin dur-la a terme de la manera menys traumàtica per a tots, sense violar la Constitució, però sense negar tampoc la possibilitat de reformar-la si és necessari fer-ho. Si aquesta necessitat es presenta no serà però sinó dintre d’alguns anys, i només en la mesura exigida per l’acord que s’assoleixi sobre la manera de satisfer les aspiracions catalanes. L’urgent, l’inajornable, és verificar la solidesa i el contingut d’aquestes aspiracions i per això no hi ha altre camí que el del referèndum.
Molts pensen, o pensem, que aquest s’hauria de fer encara que la Generalitat no ho hagués demanat. Fa alguns mesos a EL PAÍS i pocs dies a La Vanguardia, dos intel·lectuals distingits i res sospitosos de simpaties nacionalistes, Ruiz Soroa i Francesc de Carreras, han reclamat la convocatòria d’un referèndum, al País Basc l’un i a Catalunya l’altre, per verificar si la voluntat d’independència existeix, desarmar els nacionalistes si aquesta voluntat no té l’amplitud i la solidesa que ells li atribueixen i sobretot per obrir un debat que, abans de decidir, il·lustri als ciutadans sobre el significat real de la independència, els seus avantatges i els seus inconvenients. Però si ho ha demanat -és inexcusable fer-ho, per dolorosa que sigui per a molts espanyols (entre els quals per descomptat em compto) – la idea d’una Espanya sense Catalunya.
Si una minoria territorialitzada, és a dir, no dispersa per tot el territori de l’Estat, com succeeix en alguns països de l’Est d’Europa, sinó concentrada en una part definida, delimitada administrativament i amb les dimensions i recursos necessaris per constituir-se en Estat, desitja la independència, el principi democràtic impedeix oposar a aquesta voluntat amb obstacles formals que poden ser eliminats. Si la Constitució ho impedeix caldrà reformar-la, però abans d’arribar a aquest extrem, cal esbrinar l’existència, i solidesa d’aquesta suposada voluntat. Una doctrina que avui pocs neguen i l’expressió més coneguda pot trobar-se en el famós dictamen que la Cort Suprema del Canadà va emetre el 1999 sobre la legitimitat de la celebració d’un referèndum al Quebec (que, dit sigui de passada, els independentistes van perdre per poc més de 50.000 vots).
La Generalitat de Catalunya no pot convocar un referèndum, però res no impedeix demanar i fins i tot col·laborar en la seva convocatòria.
D’acord amb la Constitució, aquesta ha de ser feta pel Rei, a proposta del president del Govern, prèvia autorització de les Corts, que en el present cas ha d’anar emmarcada en un conjunt de normes que donin resposta a les moltes qüestions que no la tenen en la Llei Orgànica sobre modalitats del referèndum, que no contempla una modalitat d’aquesta naturalesa. Cal precisar, entre altres coses, quina és la majoria indispensable per considerar aprovada la proposta, qui pot votar, quina serà la circumscripció (única o provincial) en què es farà l’escrutini, quin el contingut de la pregunta que es formula i quina el procediment a seguir en cas que sigui aprovada. Com ja va dir la Cort Suprema del Canadà en la sentència que abans he citat, una decisió d’aquesta naturalesa requereix alguna cosa més que una majoria simple, ha de ser una majoria molt qualificada, encara que no potser fins al punt de considerar-la indestructible, com pel que sembla el mateix president de la Generalitat ha dit recentment. I la pregunta ha de ser clara i inequívoca, el que al meu parer no implica necessàriament que hagi de ser única, en algun dels projectes preparats per al referèndum sobre la independència que el Partit Nacionalista Escocès es proposa convocar el 2014 es fan fins a quatre preguntes diferents, però al meu entendre en el nostre cas seria preferible fer una pregunta que permetés però arribar a solucions diferents al terme del procediment llarg i complex que en tot cas haurà d’obrir-se per satisfer la voluntat dels votants, que també podria inspirar-se en el que el Tractat de Lisboa per a la separació de la Unió. Un text no gaire llunyà al que figura en la Resolució aprovada pel Parlament de Catalunya a proposta de CiU.
No és el meu propòsit, però, avançar ara idees sobre aquestes qüestions, sinó subratllar la conveniència que sigui precisament el Parlament de Catalunya el que proposi la resposta que se li ha de donar, utilitzant per a això la facultat d’iniciativa legislativa que la Constitució li concedeix. L’autorització per convocar el referèndum requereix, per les raons que abans he dit, una llei orgànica i en la nostra actual situació política no sembla possible que aquesta neixi d’un projecte del Govern i improbable que vingui d’una proposició de llei. Però no només per això, o per la necessitat de fer palès que els que volen la independència de Catalunya (o alternativament, una modificació substancial del marc de relacions amb la resta de l’Estat) volen arribar-hi aprofitant totes les vies que la Constitució ofereix i sobretot, per participar així en la convocatòria d’un referèndum que constitucionalment les institucions catalanes no poden fer, és indispensable al meu entendre que, si donat el resultat de les eleccions, el nou Parlament de Catalunya dóna suport a les resolucions que el que ara es dissol ha aprovat, ho faci a través d’un proposició de llei orgànica d’autorització d’aquest referèndum.
Abans de posar-nos en la discussió sobre els avantatges i els inconvenients de les diferents metes, cal reflexionar sobre la manera de començar el camí.
