En la vida pública, els gestos deixen generalment l’empremta ideològica de qui els fa. Per descomptat que on més nítidament s’aprecia, o hauria apreciar, és en la política. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, s’ha personat com a acusació particular en els procediments judicials oberts contra els integrants dels piquets acusats d’actuar de manera violenta als carrers de Barcelona durant la vaga general del 29-M de 2012. El Govern municipal, en una actitud que l’honora pel que suposa de respecte a l’erari públic i al patrimoni col·lectiu dels ciutadans, ha decidit ser un exemplaritzant abanderat i anar més enllà que la fiscalia a l’hora de demanar penes de presó, com si es tractés d’una bestreta de la nova Llei de Seguretat que prepara el ministre Jorge Fernández.
Així per a quatre acusats de tres delictes -desordres públics, danys i contra la seguretat viària- per a qui el ministeri públic sol·licita tres anys i mig de presó, el consistori en demana cinc anys i mig. Altrament, la fiscalia conclou que Ricard C. -Un altre suposat integrant del piquet -va causar desperfectes per valor de 800 euros i li atribueix dos delictes: danys i desordres públics, en total, sol·licita dos anys i vuit mesos. El consistori eleva la petició fins a sis anys i mig.
En un altre dels episodis ocorregut al barri del Clot, tres joves van ser acusats d’interrompre el trànsit bolcant contenidors a l’altura de l’avinguda Diagonal. L’Ajuntament va demanar el càstig més sever: set anys i mig de presó. Els tres van ser absolts per falta de proves. Però va quedar clara la insubornable mà dura consistorial contra contra els que destrueixen el patrimoni ciutadà.
L’Ajuntament de Barcelona va quantificar en 565.000 euros el cost dels danys ocasionats en el mobiliari i els serveis urbans durant els actes violents de la jornada de vaga del 29-M.
Aquest impuls punitiu contra els piquets, contra la violència urbana, es manté en altres nivells de la vida col·lectiva? Doncs la pràctica mostra que no, que les autoritats baixen molts watts de potència a l’hora d’abordar assumptes de tanta importància econòmica que permetrien renovar tot el mobiliari urbà, com el sobrecost de l’hospital de Sant Pau, els dobles sous d’alguns dels seus executius o el cas Palau. La doble vara de mesurar l’empren totes les institucions i gairebé sempre va més enllà de qui sigui el governant de torn. És com si el poder fabriqués anticossos que protegeixen als que l’exerceixen. I més en els anys de crisi. A l’Europa actual, tal com assegura Zygmunt Bauman, costa distingir entre governs d’esquerra i de dreta.
En el cas de l’Hospital de Sant Pau, en el qual s’amalgamen imputats de les més variades procedències, el jutge va arxivar fa uns mesos el desviament pressupostari de 77 milions d’euros en la construcció de noves instal·lacions de l’esmentat centre hospitalari, reconeixent irregularitats, però atenuant-les amb el generós argument que els responsables havien estat assessorats de manera “incorrecta” per tercers. El raonament del jutge és complex, ja que d’aplicar-se als defraudadors fiscals els eximiria de responsabilitats en cas que hagin acudit a assessorar a un fiscalista (la cèlebre tercera persona). Però argumentacions judicials al marge, ni la Generalitat ni l’Ajuntament de Barcelona, presents en els òrgans de govern del Sant Pau, en cap moment s’han constituït en acusació particular. Aquí ambdues institucions ja han considerat que amb el ministeri fiscal ha prou.
I què dir del cas Palau. Aquí tant la Generalitat com l’Ajuntament, representats en el consorci, sol·liciten 21 anys de presó per als saquejadors Fèlix Millet i Jordi Montull, enfront dels 27 anys i mig que demana la fiscalia. Ambdues institucions eviten demanar responsabilitats a Convergència Democràtica-que segons el fiscal es va quedar amb 6,6 milions d’euros en comissions il·legals procedents d’obra pública (Línia 9 del metro o Ciutat de la Justícia -, amb l’argument que els diners, per paradoxal que sembli, no procedien de fons públics.
Poc després d’arribar al poder, el gener de 2011, Artur Mas assegurava, tot i els llavors indicis, que “no és moment d’imputar ningú” de CDC per part dels advocats de la Generalitat. El president afegia: “Deixem que el jutge decideixi si els imputa. No fem prejudicis de manera interessada”. Bé doncs el jutge ja ha imputat. I que diu ara? Doncs que “els indicis que ara determina el jutge no tenen una base sòlida”, segons un comunicat de CDC. La constructora Ferrovial va pagar suposadament, segons el magistrat, un total de 6,6 milions en comissions il·legals al partit nacionalista a canvi de l’adjudicació d’obra pública durant l’últim Govern de Jordi Pujol. Però encara hi ha diferències entre vàndals i espoliadors.
