El filòsof alemany Jürgen Habermas ha elaborat una reflexió-assaig sobre posició de l’esquerra europea respecte al procés de construcció política de la Unió. Forja la seva opinió com a resposta a un altre assaig del sociòleg Wolfgang Streeck. L’interessant encreuament d’opinions, és útil per analitzar l’actual situació de crisi social, econòmica, política i perquè no, sindical. Vaig a fer un petit relat d’algunes qüestions que apareixen en l’assaig, o almenys del que jo he entès (segur que amb errors interpretatius) i que tenen especial rellevància en el context actual.
En l’apartat de les coincidències d’ambdós “mosqueters dialèctics” apareix una descripció de la crisi de 2008 que conclou en una asseveració molt ajustada:
La narració de la crisi situa com a central un procés d’interacció que ha estat bruscament modificat i en la qual participen tres actors.
Els tres actors serien la ciutadania, l’economia (presa com els agents econòmics preponderants, especialment el financer) i l’Estat (que a alguns efectes crec que podria equiparar-se a les institucions i organitzacions de representació democràtica de la ciutadania).
La brusca modificació que s’ha posat de manifest amb l’esclat de la crisi és la submissió de l’Estat (representació democràtica) a l’economia. Si aquest Estat havia estat legitimat com un element frontissa per conciliar l’interès de l’economia de valorar el seu capital, amb l’interès de la ciutadania de donar satisfacció als seus interessos, la ruptura d’aquesta frontissa comporta una denúncia de la ciutadania d’aquest estat, que deslegitima (i amb ell tot l’aparell de representativitat).
També hi ha una interessant referència a la mutació que habilita la submissió assenyalada, en un context de creixent desigualtat i tolerància a la mateixa en la gestació prèvia a la crisi. El canvi de l’estat fiscal per l’estat deutor. És a dir, l’estat democràtic governat per ciutadans i que pren en base als seus interessos, decisions de regulació, recaptació i despesa, és substituït, primer parcialment i després de facto, per un estat que depèn dels seus creditors. I lògicament aquests també imposen els seus interessos a l’hora de decidir sobre regulacions, recaptació i despesa.
En un primer model les altes taxes d’ocupació, els sistemes redistributius, els serveis de ciutadania i la provisió front a contingències com l’atur, la malaltia, la vellesa, etc. tenien un gran predicament i suport popular. En el segon en canvi, guanyen les polítiques d’austeritat i consolidació fiscal, les regles d’or pressupostàries o els mateixos rescats bancaris, que fan prevaler els interessos dels creditors per al cobrament del seu deute.
Aquest panorama fàcilment equiparable amb la situació actual en els països endeutats d’Europa, aquesta autonomització del poder econòmic corporatiu davant del polític democràtic, a la calor de l’aplicació neoliberal, planteja dues opcions des de l’esquerra per fer-hi front.
Una seria el que Habermas anomena “l’opció nostàlgica”, que suposaria un replegament tendent a desmuntar la construcció europea i renunciar a completar-la. Aquesta línia la vincula a la timidesa de l’esquerra (de certa esquerra òbviament) davant les tendències populistes, nacionalistes o de dretes (o les tres). I fa un inquietant paral·lelisme amb els errors històrics de 1915 que van desembocar en la I Guerra Mundial.
L’altra seria el mateix plantejament que Habermas fa en l’assaig. Parteix de considerar que l’opció nostàlgica és inviable i indesitjable, encara que el seu propòsit declarat fos crear institucions per sotmetre els mercats a un control social. Les transformacions en una societat planetària altament interdependent han superat a l’època en que els estats nacionals tenien els mercats territorials sota control.
Segons ell, ni tan sols espais de cooperació de fragmentacions polítiques són útils davant d’una societat integrada econòmicament. Fracassaran o fracassarien en l’intent de resituar al sector financer, altament autonomitzat i actual director de l’orquestra, en sintonia amb les necessitats, dimensions i funcions que requereix l’economia real.
Europa seria l’exemple més clar d’aquesta situació, paralitzada davant d’una insuficient construcció política, tractats ineficaços i exercicis unilaterals i asimètrics del poder reial des de l’òrbita financera a la resta.
Per contra en la seva proposta, en cas que es pretengui una Unió Europea que funcioni en base a una convenció democràtica, es requereix un projecte polític de fons. Això comportaria un nivell de transferències econòmiques i responsabilitats solidàries, lògicament a través d’una política fiscal i pressupostària integrada. A més una reforma política que refaci la relació entre Parlament, Consell Europeu respecte a la legislació i una Comissió que realment respongués davant d’aquestes institucions.
Com a colofó (o inici?) d’aquest plantejament caldria que els partits i forces europeistes estiguin junts més enllà de les fronteres nacionals. Davant del continu bloqueig basat en suposats interessos nacionals, un model de conformació de voluntat política des d’un parlament que tria les seves majories basant-se en pertinences partidàries transnacionals. Basat al seu torn en la construcció d’un nosaltres de ciutadans europeus.
L’assaig conclou amb una sèrie de realitats que poden donar lloc a arguments a favor o en contra d’aquesta unió política europea. Pel seu interès amb la realitat d’Euskadi o Espanya, mereix atenció especial algun d’ells.
D’una banda la fràgil integració social d’Estats que ja ara són estats-nació discutits i qüestionats. Plurinacionalitat conflictiva en definitiva.
Relacionat parcialment amb això, el risc d’un model unitari i jacobí que marginalitzi la varietat cultural europea.
De fons la possibilitat d’un model d’assimilació de les cultures econòmiques del nord al sud que comportarien una homogeneïtzació social.
Tot això, expressat com a arguments d’impossibilitat i de indesitjabilitat per a l’aprofundiment polític europeu per part Streek, compta amb les seves rèpliques per part d’Habermas. Bàsicament es podrien sintetitzar en aquests punts:
En primer lloc la homogeneïtzació de cultures i la imposició d’un model econòmic s’estan donant ja. I en lloc de fer-se a través de processos de decisió democràtic es dóna per processos conseqüència de decisions de “mercat”. Les pròpies regles de la consolidació fiscal, la constitucionalització del límit de dèficit, o la tutela tecnocràtica sobre la condicionalitat dels rescats no serien una cosa molt diferent. Les mateixes regles per a tothom, alhora, i al marge de realitats econòmiques o d’interessos de conjuntura cíclica.
Respecte a les qüestions sobre plurinacionalitats sense resoldre o nous models jacobins que dilueixin fets nacionals més o menys consolidats, Habermas fa una reflexió coneguda però interessant per reforçar la posició pro-federalista dels estats respecte a Europa i de les estructures nacionals intra-estatals respecte als estats.
No és cert que un model d’estat democràtic amb voluntat igualitària només sigui realitzable des de la base de pertinença nacional. De fet la solidaritat actual (ara qüestionada) ja es dóna en els països en funció de la construcció jurídica de la ciutadania. Solidaritat entre estranys, arriba a dir. No necessàriament entre nacionalment homogenis, caldria afegir. La marginalització o no de cultures minoritàries dependria d’un altre debat sobre drets culturals i no de la realització d’una integració política supranacional.
D’altra banda apareixen dos aspectes que l’esquerra política i social no pot oblidar:
El primer. La sobirania nacional pot estar formalment sancionada, però és òbvia la reducció de la sobirania popular. De fet gran part de la desafecció ciutadana a la política, el fracàs de la política, fins i tot gran part de la raó de fons del ressorgiment de processos pro-segregadors aparentment vinculats al fet nacional, potser estiguin motivats molt més per la percepció d’aquesta falla en la sobirania popular.
El segon. La pressió dels poders financers sobre els marges d’actuació dels estats políticament fragmentats de la perifèria, es percep com l’actuació hegemònica de països deutors centrals. Això trasllada un guió dialèctic deutors-creditors sí, però amb actors polítics que interpreten aquest guió: pobles, estats, països, governs. Això té un potencial demagògic immens. Desvia a disputes nacionals, el que haurien de ser antagonismes de classe i consolida la contradicció nacional davant la contradicció social.
Per finalitzar i sobre l’exercici jacobí d’un poder central europeu, Habermas fa una proposta basada en una legitimació del nou espai polític a través d’un sistema de decisió ciutadana basada en la seva doble condició de ciutadans europeus i dels diversos estats membres. Una mena de doble instància en les decisions. Per cert com s’inseriria en aquest esquema la definició dels nous estatus polítics en alguns països de la Unió com Bèlgica o Espanya?
Acaba el seu treball pronosticant un èxit electoral de la candidatura anti-europea a Alemanya “Alternativa per a Alemanya” que empenyeria a una “grandíssima” coalició electoral en sentit contrari. No oblidem que en algunes enquestes prèvies, un de cada quatre alemanys d’entre 40 i 49 anys valorava votar un partit que estigui a favor de la sortida d’Alemanya de l’euro.
“Alternative für Deutschland” no va arribar al Bundestag per un grapat de vots. La “grandíssima coalició” es va quedar en gran amb la CDU i l’SPD. Veurem per què.
