Hi va haver un temps en què el benestar es mesurava en formigó per càpita. Gonzalo Fernández de la Mora, ministre del general Franco, va teoritzar que cada metre cúbic de ciment era un esglaó cap desenvolupament, avantsala de la immortalitat. El seu llibre L’Estat de obres era un cant a la solidesa dels materials sobre els quals s’assentava una organització que amagava el seu caràcter dictatorial. La democràcia era prescindible, segons el que va ser ministre de la dictadura, doncs en la seva peculiar selecció natural de l’espècie dels més intel·ligents eren al govern, mentre que els febles es consumien en l’enveja igualitarista apadrinada per la Il·lustració.
Desproveïda de la seva etiqueta franquista per la democràcia, la fe en el desenvolupisme no ha perdut devots. Ha perviscut amb independència de partits governants, tant al Govern central -principal promotor- com en els autonòmics. El ciment ha estat la benzina del sistema econòmic espanyol, encara que sigui més tributari de les necessitats de les elits que de la racionalitat. Malgrat els revessos d’una crisi inspirada en el totxo i el ciment, la fe en el desenvolupisme ha superat tots els obstacles, i en massa ocasions ha suposat un salt al buit sense el paracaigudes del sentit crític.
El vetust i ranci Estat d’obres ha enllumenat en democràcia aventures com la de l’Alta Velocitat Espanyola (AVE), una experiència que ha donat a Espanya el lideratge europeu en metres de via per càpita (al món només per darrere de la Xina). O els aeroports sense avions, com el de Castella-la Manxa, el de Múrcia o el cèlebre aeroport de l’avi Fabra a Castelló. A tots aquests vaixells insígnia del malbaratament se sumen les autopistes radials de Madrid, que el sector públic va a procedir a rescatar després d’una planificació caòtica iniciada per Aznar i subvencionada per Rodríguez Zapatero. Una broma com la de les autopistes madrilenyes, que ratlla els 6.000 milions d’euros, hauria de ser una prova irrefutable que el ciment no sempre genera benestar i que la col·laboració entre el públic i el privat -quan està malament fonamentada- acaba en la socialització de les pèrdues.
El catàleg de certeses desenvolupistes sembla infinit. Cau Eurovegas i què passarà amb BCN-World, patrocinada pel rei del totxo Enrique Bañuelos? L’aliança entre ciment i política aconsegueix grans adhesions malgrat els seus ruïnosos precedents i resultats.
La crisi esmola l’enginy dels polítics encara escurça la seva memòria. Des de fa un any en secret i des de finals d’octubre entre murmuris, el PP parla d’activar el transvasament de Roine. Quan es tracta d’idees de força, al Govern central no li sap gens greu i és capaç d’assumir com el suggeriment insistentment realitzada per CiU des de fa una dotzena d’anys. És clar que llavors era per pal·liar els efectes polítics del transvasament de l’Ebre i del Pla Hidrològic Nacional.
Fa 12 anys l’Ebre podia quedar amb un cabal mínim de 3.156 hectòmetres cúbics, segons va subscriure CiU, si es feia el transvasament del Roine, ara, segons la mateixa formació necessita un cabal mínim de 7.000, perquè els 3.010 que ofereix el ministre Arias Cañete, “posen en perill la viabilitat del delta”, segons el conseller de Territori, Santi Vila. Fent èmfasi, és clar, en el transvasament del Roine.Fa 12 anys els nacionalistes de Jordi Pujol necessitaven els vots del PP per governar i ara amb els d’Esquerra tenen prou.
El PP, que va sembrar Espanya d’infraestructures durant els anys d’abundància, en èpoques d’escassetat és capaç de donar llum verda a un transvasament vaixell insígnia de CiU i procedent de la diderotiana França. L’important és el ciment. Més enllà d’elements de conveniència política, convergents i populars comparteixen traços generals desenvolupistes. I ha estat CiU la que ha convençut el PP que transvasar aigua de França és una necessitat.
No deixa de sorprendre que mentrestant apòstol de la retallada i l’austeritat a ningú se li hagi ocorregut pensar per una vegada en la virtut de limitar el consum. L’aigua, ja sigui procedent d’un transvasament o d’una dessalinitzadora, és cara, però unes estan fetes i l’altre, no. L’estalvi és una lliçó que els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona-que paguen la tarifa més alta d’Espanya-coneixen de memòria.
Però des d’Espanya i des de Catalunya alguns segueixen pensant en el transvasament com la solució als problemes, tot i que la Unió Europea no ho vegi amb molt bons ulls. Mentrestant, el pla de gestió de l’aigua està paralitzat per falta de recursos i les depuradores a punt de ser “concessionades”. Però poc importa, perquè l’aliança entre ciment i política perviu.
