És difícil, diria gairebé impossible, que entre els periodistes que fa temps que ens dediquem a la informació política a Catalunya n’hi hagi algun a qui no li hagués dit allò d’« avui no toca ». A vegades amb somriure mig murri, altres amb cara de cabreig, però ho feia. I l’hi permetíem. A Jordi Pujol se li consentien moltes coses que passat el temps escandalitzen encara més (és clar que ara ens lamentem del plasma però seguim assistint a les compareixences via pantalla o sense preguntes).En el pujolisme, que no va ser una etapa sinó un règim, l’oposició actuava amb una barreja d’indignació i admiració pel personatge. Sí, pot semblar contradictori, però més d’un exdiputat dels que llavors ocupaven escons del PP o del PSC al Parlament i ara retirats (o gairebé) són conscients que sovint van sucumbir a la impotència davant d’un president adorat per Felipe González (de motius no n’hi faltaven) i respectat per José María Aznar (que li va entregar en safata el cap d’Alejo Vidal-Quadras).
Quan el matrimoni Pujol – Ferrusola es passejava els caps de setmana per protagonitzar autèntiques maratons d’inauguracions, es paralitzava tot. Sempre amb una càmera de TV-3 al costat, es tractés d’una piscina municipal o una rotonda, l’arribada del president era tot un esdeveniment. Flors per a ella mentre ell mig improvisava un discurs populista amb referències a algun dels veïns. Així s’engrandia la figura del fundador convergent, l’únic que tenia tot el país al cap. O això ens va fer creure. I així va créixer també una generació, pensant que era impossible que ningú pogués treballar més i millor per Catalunya. Ell volia que el seu fill Oriol fos l’hereu, però per a l’interregne, i malgrat el disgust de Josep Antoni Duran Lleida, va escollir Artur Mas com a successor temporal. Ho va fer a dit, com ara ha fet Mas amb Carles Puigdemont. Hi ha tradicions difícils de canviar.
Retirat de la primera línia, va seguir mostrant-se com un home auster i que havia sacrificat la seva vida, la seva família, pel país. Això és el que explicava, ja fos passejant al costat de Jordi Évole o compartint un senzill sopar amb Albert Om. Però mentia. Durant tres dècades va enganyar el país que diu tenir en tanta estima. A mesura que CDC abraçava amb més força (o interès) l’independentisme, més s’estrenyia el setge a Pujol. No és una crítica, només una constatació. Una amant ressentida disposada a confessar que el primogènit passejava bosses d’escombraries amb bitllets per Andorra i un ministre d’Hisenda actuant, aquesta vegada sí, com se li pressuposa, van fer la resta. Del Pujol magnànim a l’ancià que va amagar la fortuna del seu clan. De fundar un partit a pràcticament destruir-lo. I ara, davant el jutge, sí que toca donar explicacions. Els les deu a ells i a la resta.
Article publicat a El Periódico
