L’oasi català ha resultat ser una bassa. Espies, corrupció política, amants, negocis… No falta cap ingredient en aquest culebró que radiografia una Catalunya sense fet diferencial pel que a delinqüència es refereix. Com els llibres de text usats durant el franquisme martellejaven: Catalunya està una mica per sobre de “la mitjana nacional”. De camí cap a la recentment abraçada independència, el vell nacionalisme moderat mostra més que mai el seu fracàs en l’intent de crear el paradigma de l’home històric, disposat a sacrificar-ho tot per reconstruir la pàtria. Els 23 anys de pujolisme, amb les vores de set de tripartit, han estat incapaços de teixir aquest perfil ètic. Campen en canvi pels seus respectes els homes-guineu, els homes-guineu, en expressió de l’expresident Jordi Pujol per designar els qui posen els negocis com a únic nord. I no només campen, sinó que han triomfat. El Pujol teòricament idealista, que va escriure des de la presó franquista l’obra que millor el retrata, Des dels turons a l’altra banda del riu, veu com l’exèrcit instal·lat als turons, a l’altre costat del riu, perd capitans que sucumbeixen als cants de sirena més vulgars i mundans. El vell discurs pujolista no ha quallat ni a casa, Convergència Democràtica, agitada pels escàndols.
Amb un mapa judicial que limita amb la màfia russa de Lloret, la petició d’imputació d’Oriol Pujol Ferrusola en el cas ITV, la detenció de l’alcalde de Sant Hilari Sacalm pel cas Pokémon, o l’embargament a la seu de CDC per respondre per el saqueig del cas Palau, els nacionalistes catalans competeixen en el rànquing amb el PP del cas Gürtel-Bárcenas o amb el PSOE del cas ERO a Andalusia.
L’espionatge ha posat la guinda. El projecte polític sobiranista no amaga el fracàs de qualsevol indici de superioritat moral. Com li passa al Partit dels Socialistes amb els seus principis d’esquerra. Tampoc aquí hi ha home nou, ni superioritat. Només pura i rància tradició. La gravació de la conversa entre la líder del PP, Alícia Sánchez Camacho, i Victòria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, en un cèntric restaurant barceloní n’és un exemple. José Zaragoza, exsecretari d’organització del PSC, ha negat ser el responsable d’aquest encàrrec, tot i que el seu nom apareix a la factura de l’agència de detectius Método 3 que va publicar el diari El Mundo. L’home que va estar entre 2004 i 2011 al capdavant de la sala de màquines del socialisme català ha anunciat una imminent querella encara no vehiculada. La dimissió del també socialista i alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, assetjat per la imputació judicial i els casos de corrupció, ha contribuït a posar sobre la taula la necessitat peremptòria d’un canvi que democratitzi els partits i situï al centre del mapa el control ciutadà.
A hores d’ara, cal ser realistes. Urgeix una regeneració ètica i moral, lluny de quimeres ideològiques plenes de llocs comuns. Això significa reformar la llei electoral, redactar una bona llei transparència, incloure el finançament il·legal de partits en el Codi Penal i deixar de legislar únicament en benefici propi i dels poders econòmics, oblidant la ciutadania del carrer.
El treball és ardu. La tramitació de la iniciativa legislativa popular sobre la dació en pagament al Congrés dels Diputats és un primer i tímid pas de com la pressió ciutadana pot fer rectificar als més intransigents.
Com no sorprendre’s de la insensibilitat manifesta amb casos com els que han aflorat aquesta setmana a Catalunya o a Espanya? Més avall de l’Ebre es pot topar amb l’assumpte de l’empresari i vicepresident primer de la CEOE Arturo Fernández -que suposadament paga als seus empleats de forma “no sistemàtica” en negre-, o partits que mantenen contractats a empleats teòricament acomiadats, com el PP amb Luis Bárcenas, amb comptes de més de 20 milions d’euros a Suïssa. Amb aquests precedents no és estrany que a Joan Rosell, president de la patronal que vicepresideix Arturo Fernández, no li quadrin els números de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Com hi haurà sis milions de aturats si alguns paguen de manera “no sistemàtica” en negre i els acomiadats segueixen contractats?
Al 2010, Victòria Álvarez escrivia al seu ex amant Jordi Pujol Ferrusola: “Ara mateix, la meva situació i sentiments cap a tu són asèptics totalment. Encara penso que en el tema de negocis podríem fer coses beneficioses per a tots dos”. El colofó d’una història d’amor o de 30 anys de democràcia no hauria de ser una comissió d’entre el 2,5 i el 10%. Almenys en la vida real.
