Espai socialistaMónPortada

Francesc Trillas: Xile 2021


He tornat per cinc dies a un dels meus països, Xile. És difícil en 5 dies, després d’alguns anys mirant de reüll el que passava allà, fer-se una idea cabal del que està passant, entre la primera i la segona volta d’una elecció presidencial decisiva. Demano disculpes per això si la meva anàlisi sembla superficial o precipitada.

He participat a Santiago en un esdeveniment (el Fòrum de l’Economia de l’Aigua) sobre un tema (la regulació de l’aigua) que es veurà afectat pel resultat de l’elecció presidencial i on es va parlar de la intersecció delicada entre política i economia. No en va, la regulació i els drets de propietat han estat un tema clau en l’anomenat model xilè.

Una interpretació dels resultats de la primera volta a Xile seria que el país viu immers en una tremenda onada populista. Tres populismes han copat els tres primers llocs: el populisme plutocràtic de Kast (un candidat que ocuparia un nínxol d’agitació cultural d’extrema dreta i que de sobte es veu amb possibilitats de ser president); el populisme d’esquerra de Boric (tot i que no s’assembla físicament, en termes espanyols seria més proper a Errejón que a Iglesias); i el populisme antipolítica del sorprenent tercer classificat, Parisi, un economista mediàtic de reputació dubtosa que ni tan sols va trepitjar el país durant la campanya perquè té pendent un litigi sobre el pagament de pensió als seus fills. El rol d’aquest obscur personatge subhastat els vots (i la “disciplina” dels seus heterogenis votants) pot ser un aspecte clau de la segona volta. El nom de la seva formació per si sol, “Partit de la Gent“, l’ha de catapultar al capdamunt dels indicadors sintètics de populisme. Per l’esquerra també hi ha un “Partit del Poble“, en una sopa de sigles i lletres que té poc a envejar a la política italiana.

Tot i això, els resultats no es poden entendre sense posar-los en un context molt complex, que arrenca de l’esclat social de 2019, i prossegueix amb la sortida que se li dóna en forma d’elaboració d’una nova Constitució a través d’una assemblea constituent (formada majoritàriament per persones allunyades de la vella política, però que el setmanari The Economist va intentar ridiculitzar com a “theater of wokeness”), que està fent els seus treballs en paral·lel a l’elecció de càrrecs contemplats a la constitució a reemplaçar (no només la presidència , sinó també congressistes i senadors de les cambres tradicionals, majoritàriament dels “vells” partits). La convivència entre el vell que fa esforços per adaptar-se i el nou però inestable i experimental, encara que per a molts esperançador, explica molt de com és de fràgil el que passa avui a Xile.

La reputació exterior del model xilè i la seva suposada solidesa han estat qüestionades arran de l’esclat social del 2019, que ha ressaltat les enormes desigualtats socials que amaga un esquema de protecció a qualsevol preu dels drets de propietat privada. Una oligarquia forta, desvergonyida i ideologitzada, avui podria estar recorrent al populisme plutocràtic, com ho fa el Partit Republicà (així també es diu el partit de Kast) dels EUA, perquè les seves posicions reals i transparents estan lluny de les del votant medià (el que decideix les eleccions quan hi ha dues candidatures). Kast i la dreta necessiten fer saltar la dimensió esquerra-dreta mitjançant batalles culturals (por de la immigració, la inseguretat, etc.), i el marc d’incertesa propiciat per l’esclat social i la pandèmia li han facilitat les coses.

He parlat amb persones (moltes gràcies per la seva hospitalitat!) que no en són una mostra representativa, però que inclouen les 3 opcions de la segona volta (votar per Boric, fer-ho per Kast o no decantar-se per cap dels dos). Encara que les enquestes donen un exigu avantatge a Boric, tot pot passar. El candidat esquerrà ha incorporat economistes de centreesquerra, com Eduardo Engel (impulsor del think tank Espacio Público), per revisar el seu programa econòmic. L’abstenció (molt elevada a la primera volta), els obscurs moviments de Parisi i la credibilitat de l’acostament de Boric a l’anteriorment demonitzat centreesquerra, poden ser claus.

Xile necessitarà com qualsevol societat un estat fort i capacitat al món de la desigualtat i el canvi climàtic. També necessitarà inversions per precisament mitigar i adaptar-se als canvis. La perfecta (i diria que justificadament massiva i invasiva) organització de planificació estatal sanitària a l’aeroport amb motiu del COVID-19 i durant l’estada dels visitants estrangers és un exemple que ho pot fer. La vella retòrica de l’estat mínim centrat en la protecció dels drets de propietat de l’Escola de Chicago és dissonant amb la nova realitat. Però l’alternativa ha de basar-se en un projecte econòmic realista, que explori totes les possibilitats de créixer de manera inclusiva i respectant el medi ambient.

En el llarg vol de tornada he llegit amb emoció “Los dos funerales del President Allende”, del democratacristià Jorge Donoso Pacheco, que va ser encarregat pel govern del llavors president Patricio Aylwin el 1990 d’organitzar el trasllat a Santiago des de Viña del Mar dels restes mortals de president enderrocat el 1973 pel cop militar de Pinochet. La democràcia cristiana s’havia oposat a les polítiques de la Unitat Popular, però va col·laborar amb el Partit Socialista hereu d’Allende per tornar la democràcia a Xile i per construir els primers governs després de la dictadura (però encara sota l’atenta mirada d’“enclavaments” que incloïen l’exdictador armat com a senador vitalici). El segon funeral d’Allende va ser un gran acte de reconciliació i de reparació amb la memòria de l’expresident i dels seus companys de partit, molts d’ells desapareguts, torturats, assassinats o exiliats en la dictadura militar. Tot i això, i malgrat ser organitzat ja per una presidència democràtica en un context de llibertat, on les violacions dels drets humans dels anys anteriors ja no eren un secret, l’acte va ser criticat i boicotejat per la dreta que avui representa i reivindica desvergonyidament Kast.

El representant del PS en aquest funeral, però, Jorge Arrate, va pronunciar unes paraules conciliadores sobre Allende: “…els socialistes de Xile volem fer de la seva herència democràtica, llibertària i justiciera, un motiu de futur i no una ferida de sang interminable. Volem que el vostre missatge sigui de força reconstructora, de progrés i justa convivència; volem que el record del seu coratge i la seva noblesa serveixi per cicatritzar les males ferides d’aquest Xile que va estimar amb passió i al que va consagrar la seva vida.”

Són els dubtes sobre el programa econòmic de Boric. I molt haurà de treballar per aterrar-l’ho a la realitat. No poden sorgir dubtes tanmateix sobre la dimensió ètica d’impedir democràticament que el candidat presidencial de la dreta més pròxima a Pinochet i a la ultradreta des dels anys 1980, guanyi la segona volta.

Progrés Real, 6 de desembre de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button