Ahir vaig assistir a la presentació al “Club de Lectura” del llibre d’Andrés Ortega “Recompondre la democràcia”. Es tracta d’una anàlisi molt ponderada i profunda, realitzada en col·laboració amb el cada vegada més influent mitjà digital Agenda Pública, sobre els problemes que afligeixen a la democràcia, especialment l’espanyola en un context europeu. El llibre és de lectura obligada per a tots aquells que vulguin participar en el debat sobre el futur de les nostres institucions democràtiques, que per descomptat no és un debat separat del debat sobre el futur de Catalunya o del futur d’Europa. Quan parlem de com organitzar millor les nostres sobiranies complexes i solapades estem parlant de com millorar les nostres democràcies. Encara que a l’autor no li agraden gens les etiquetes, els plantejaments que es fan en el llibre són perfectament congruents amb les idees federalistes i europeistes. Però segur que apareixeran comentaris molt més elaborats i útils del llibre: no és aquest l’objectiu del post. Sí que ho és destacar que en el torn de preguntes en la presentació del llibre a Barcelona dues persones ben conreades i informades van realitzar preguntes molt respectables sobre la qüestió catalana, que per a mi reflecteixen l’enorme paper que els biaixos psicològics i els marcs mentals que se’ns imposen tenen en aquest debat. Un participant va preguntar si l’autor estava d’acord amb “l’única solució” que tenia el problema: la introducció d’una disposició transitòria a la constitució espanyola sobre Catalunya. Més enllà de si aquesta és una bona idea o no, té mèrit afirmar tranquil·lament que és l'”única solució”, ja que això implicaria haver identificat i analitzat a fons totes les solucions possibles, i després de descartar totes les altres (menys 1) haver arribat a la conclusió que aquesta única és possible i és l’única desitjable. Això denota com a mínim un cert excés de confiança en les pròpies possibilitats cognitives. El mateix participant va preguntar si l’autor creia que aquesta o una altra proposta semblant arribaria “per part d’Espanya”, com si els catalans no tinguéssim res a veure en la necessitat d’elaborar una proposta que pugui ser compartida, com si no tinguéssim cap culpa del clima de crisi política que es viu. Què hauria passat si en la transició i en els anys 1980 els catalans haguéssim esperat que “Espanya ens fes una proposta”? En lloc de fer això, els catalans es van implicar en l’elaboració de la Constitució, en la democratització de l’exèrcit, en l’expansió de la salut pública per a tot Espanya. Quina proposta ens faran si en el millor dels casos els demanem que “ells” facin la proposta, i en el pitjor el nostre president amenaça amb una declaració unilateral gestionada a càrrec d’una senyora que diu que cal fer plans per controlar aeroports, fronteres i infraestructures clau? Un altre participant va dir que el 50%, potser el 75%, de catalans veuria impossible un concepte utilitzat per l’autor del llibre: “vertebrar Espanya”, tot i que l’autor ho fa dessacralitzant el concepte de nació i parlant d’Espanya com una “nació amb nacions”. Per què un plantejament tan sensat, en el marc d’una proposta de “recompondre la democràcia” no serà possible quan la majoria dels catalans se sent almenys parcialment espanyola, i té la llengua castellana com a primer idioma, o quan la meitat dels productes catalans es venen a la resta d’Espanya? Però contra els marcs mentals és molt difícil lluitar.
