Portada

Raimon Obiols: L’apunt del dia/265 (Sergio Staino i el company Bobo)

Sergio Staino i el company Bobo

24 d’octubre de 2023

Durant molts anys, mirant d’entendre alguna cosa dels entrellats i transformacions de l’esquerra italiana (a vegades fecundes, a vegades drama i commedia dell’arte), jo em refiava molt dels breus textos d’Emanuelle Macaluso i dels acudits gràfics de Sergio Staino. Macaluso va morir el gener de 2021 i Staino fa dos  dies;  de manera que m’he quedat una mica orfe de referents.

Staino va començar a publicar els seus dibuixos el 1982 al diari L’Unità. Hi va popularitzat  un personatge, Bobo, que havia creat el 1979 a la revista Linus. Bobo era, en certa mesura, un alter ego de Staino, però també de milers dels seus coetanis: un militant de base, bona persona,  a vegades una mica ingenu, a vegades més perspicaç que els dirigents; sempre amb una solidaritat essencial  amb els de baix, sempre burlant-se dels poderosos i dels tifes:  un personatge sovint derrotat, desil·lusionat,  però sense rendir-se;  disposat al combat per  un món i un futur millors. 

«la bondat de Bobo» ha escrit Sergio Givone, «no és tan diferent de la bondat del príncep Mixkin (de ‘L’idiota’ de Dostoievski), i es reconeix inequívocament pel fet que en ell la confiança venç la sospita, el crèdit concedit a l’altre venç la malfiança (…) Bobo és un ‘idiota’ perquè pensa que el seu interlocutor s’està equivocant de bona fe i no al contrari, com pensen en canvi els ‘intel·ligents’ que saben com va el món i tenen sempre raó».

Durant 40 anys, Bobo (el madur i barbut Charlie Brown de l’esquerra italiana) s’ha estat debatent entre la seva lleialtat al seu partit (del PCI  al PD actual) i els interrogants i desil·lusions que a vegades li causaven les seves opcions. Em sembla  que Bobo,  amb les seves angoixes, ha representat milions de militants i electors d’esquerra  (no sols italians) que han viscut les darreres dècades amb una dialèctica interior que s’ha mogut entre contestació i vot útil, entre protesta i realisme polític, entre crítica individual i voluntat de compartir uns ideals col·lectius. 

P. S.- Umberto Eco va escriure que «els historiadors del futur que vulguin  entendre què els hi va passar a unes generacions italianes,  a més de molts documents respectables que hauran de consultar, també hauran hauran de tenir en compte Bobo; potser més que els llibres de Toni Negri, els discursos de Berlinguer, o els anys de Lotta Continua».     

___________

Sergio Staino, I funerali di Berlinguer, a Youtube 

__________

«INCREÏBLE: QUARANTA ANYS PREDICANT LA CRISI FINAL DEL CAPITALISME…», «… I QUAN ARRIBA, ENS TROBA SENSE ESTAR PREPARATS»
«AUGMENTEN LES DESPESES MILITARS AL MÓN», «I TOTES EN “LEGÍTIMA DEFENSA”, ÒBVIAMENT»
«NO EM FACIS PREGUNTES MASSA DIFÍCILS», «VIVIM TEMPS ON LES RESPOSTES ESCASSEGEN»
Emanuele Maccaluso i Sergio Staino, 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrades relacionades

Back to top button