En temps de velocitat de vertigen és imprescindible disposar d’un mapa de carreteres senyalitzat, un full de ruta, un pla d’intendència mínimament realitzable. La improvisació en la política sol comportar altes cotes de sinistralitat.
En aquests moments no sabria entreveure com serà la governabilitat de Catalunya a finals d’any. El president Puigdemont ens ha dit que hi haurà un referèndum i que ell no serà a la Generalitat el 2018. No sabem la data, ni com s’organitzarà o sota quina legalitat es durà a terme. No cal descartar unes altres eleccions anticipades.
La consulta no serà acceptada per l’ Estat i tampoc per la comunitat internacional. Els precedents més pròxims, el Quebec i Escòcia, s’han celebrat fins ara després d’un acord previ entre les institucions de les dues parts.
El Regne Unit no té Constitució escrita però sí que té jurisprudència. David Cameron va anar a Edimburg i va pactar amb Alex Salmond el referèndum del 2014. Potser perquè va pensar precipitadament que els riscos de la secessió escocesa eren mínims. Finalment, va guanyar per més de deu punts. Theresa May no ha dit si acceptarà la iniciativa de Nicola Sturgeon per celebrar un nou referèndum a la primavera del 2019. No és probable que la consulta se celebri en un buit jurídic i sense un pacte polític previ.
On anem amb el conflicte creat entre el Govern de Catalunya i l’ Estat? A una ruptura unilateral o a un pacte polític. L’independentisme no pondera la hipòtesi d’un acord. I Mariano Rajoy s’aferra a la llei suprema malgrat que el president sortint del TC, Francisco Pérez de los Cobos, digués ahir que el procés sobiranista català no pot ser resolt pel Tribunal Constitucional.
En tot cas, les presses catalanes i l’actitud quietista de Rajoy poden provocar un accident polític greu. Estem en temps de descompte. Si així fos caldrà exigir responsabilitats encara que sigui massa tard. La política al món democràtic és avui grisa i precària, sense intel·ligència creativa. Guanyen les idees simples, segures, no discutibles ni discutides, que són el motor dels populismes. La intel·ligència política és avui perillosa o si més no sospitosa.
És aconsellable rellegir Ortega sobre el que va dir de les masses i sobre la seva visió del problema català en el cèlebre debat amb Azaña en la discussió de l’Estatut del 1932. No es pot resoldre, només conllevar. L’alternativa a la conllevància és la ruptura unilateral que deixaria Catalunya a la intempèrie, fragmentada i frustrada. Demano un càlcul de riscos. En la seva última intervenció parlamentària el 1934 Cambó va dir: “No us feu il·lusions. Passarà aquest Parlament, desapareixeran tots els partits que estan aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà”. Em quedo amb la conllevància civilitzada, oberta, reivindicativa i constructiva. La confrontació comporta massa incògnites.
