Raimon Obiols: L’apunt del dia/93 (La incomprensible normalitat d’estripar el carnet)
Llegeixo a Twitter: «El meu avi va estripar el carnet de soci del Barça. Unes setmanes més tard va tornar a fer-se’n i va aguantar fins a la seva mort el 1974». És un comentari a un fil molt interessant de Joan Carles Calbet que, a propòsit de les actuals trifulgues entre directius del Barça i del Madrid, explica com i per què es va produïr «la major golejada encaixada pel Barça davant del Madrid (11-1), un partit infame d’ara farà 80 anys» (exactament el 13 de juny de 1943, al vell camp de Chamartín).
Entre altres detalls, explica Calbet, en els vestuaris, abans del partit, el director general de la Seguridad del Estado, José Finat y Escrivá de Romaní, conde de Mayalde, va dir als jugadors del Barça: «Recuerden que algunos de ustedes juegan gracias a la generosidad del régimen, que les ha perdonado su falta de patriotismo». Per tradició familiar, sempre he interpretat el resultat d’aquell partit nefast com un gest de pragmàtica resistència passiva de l’equip del FCB (en aquella sinistra època rebatejat com a CFB).
Encara que no em consta, no m’estranyaria que l’expressió, tan pròpia, d’«estripar el carnet» tingui un origen futbolístic i específicament culé, i que tal vegada comencés a difondre’s a partir d’ aquell partit infaust.
En un moment (el 2020) en que a Catalunya s’estripaven molts carnets dels partits polítics, un ciutadà s’adreçà a Optimot, via Twitter: «Ara que passa sovint, hauriem de consensuar amb @optimotcat que se li fa a un carnet quan et dónes de baixa del que representa».
La resposta d’Optimot va ser la següent: «Si tenim en compte el material amb què es fan els carnets actualment, ‘trencar’ és el verb adequat, mentre que si prenem com a referència el paper, el verb adient és ‘esquinçar’. En tot cas, en sentit figurat, malgrat que sembla que ‘estripar el carnet’ té un cert grau de fixació, ‘trencar el carnet’ també és possible».
Un cert grau de fixació? És el mínim que es pot dir! La fòrmula «estripar el carnet» no sols és d’ús perfectament habitual a Catalunya, sinó que el gest que designa és un hàbit habitualíssim, sobretot com un contrapunt permanent de les nostres trifulgues polítiques: «L’alcalde de X estripa el carnet del PDeCAT», “X també estripa el carnet del PSC», «X també estripa el carnet del PDeCAT», «Un senador català de Ciutadans estripa el carnet», «X estripa el carnet de Podem», «X estripa el carnet d’ERC», «X estripa el carnet de la CUP», «X es planteja estripar el carnet de Junts», etcètera (llegit als mitjans: No hi ha partit que s’en salvi).
Com a expressió, estripar (o esquinçar, o trencar) el carnet no té en altres llengües una equivalència tan gràfica i contundent, que jo sàpiga. Com a gest, mostra un determinat tarannà, que no és exclusiu però sí summament característic del nostre país.
«Estripar un carnet és un acte molt expressiu que deu venir del temps en qué els carnets eren de paper », ha escrit Josep Maria Fonalleras, «és un anacronisme, però encara funciona com a sinònim de deseiximent, com a poderosa imatge de les relacions truncades, com a explosió gestual de la ràbia continguda». Cal afegir que el gest no s’entén en totes les seves dimensions si no es té en compte que, en la majoria dels casos, va acompanyat, quan els ànims s’atemperen, del subsegüent remordiment, o penediment.
L’endemà d’ aquell fatídic 11 a 0 de 1943, el diari Marca comentà el partit, i el definí (amb una mena d’excusatio non petita) com «un encontre d’incomprensible normalitat».
Vuitanta anys després, un resultat com aquell és inimaginable, però estripar el carnet segueix formant part de la nostra «incomprensible normalitat».
