Portada

Francesc Trillas: Per què serveixen els partits polítics?

xarxaL’economista Premi Nòbel de fa anys Ronald Coase es va preguntar en un article clàssic per què existien les empreses. En concret, per què, en una economia capitalista suposadament dominada pels mercats, una gran part de les transaccions rellevants no tenien lloc en mercats, sinó dintre d’organitzacions jeràrquiques, en particular, les empreses. La resposta era que les empreses resolien problemes de coordinació que els mercats no podien resoldre, minimitzant així els costos de transacció. Però la pregunta es podria estendre a moltes altres organitzacions, com les esglésies, els sindicats o els partits polítics. Anys després, un altre gran economista, Bengt Holmstrom, va ser més específic i va parlar de les empreses com sub-economies que contribuïen a “internalitzar” efectes externs entre individus, és a dir, que contribuïen a resoldre els problemes col·lectius que es donen quan decisions individuals tenen repercussions més enllà dels individus que prenen decisions. Exemples d’organitzacions que resolen problemes col·lectius més enllà del mercat són els centres comercials i les lligues esportives, que serveixen perquè agents que competeixen entre ells (botigues, clubs) trobin solucions a interessos que tenen en comú.

Els partits polítics, avui tan criticats, també contribueixen a solucionar problemes col·lectius que els individus per si sols no podrien resoldre. Els partits, especialment quan són programàtics, remeten a tradicions ideològiques, facilitant el compromís i la comunicació entre votants i representants polítics. Els partits, amb els seus mecanismes de premi i càstic intern al llarg d’un territori, són capaços de representar els interessos col·lectius de tot un territori. En aquest context emmarco jo la importància històrica del PSC, que durant més de 30 ays d’història, ha contribuit (com CiU o ERC no podrien mai somniar a fer) a solucionar un problema molt important de la Catalunya moderna: la unitat civil entre persones amb orígens diversos, la gran característica de la Catalunya moderna. No vol dir que els catalans no ens poguem dividir (seria molt desitjable que els no corruptes s’enfrontin als corruptes, que els pobres se sublevin contra els rics), però seria molt civilitzat no fer-ho per raons d’origen o de llengua. En un moment en què el verí de la divisió torna a amenaçar Catalunya, un PSC viu torna a ser més necessari que mai per internalitzar aquesta externalitat. Però ha de ser un PSC viu (Pere: ja posats, a més de demanar l’abdicació del monarca i desmarcar-te, en bona hora, dels que et van posar al teu lloc, podries aprofitar l’embranzida i demanar la dissolució de les diputacions).

I un PSOE renovat també. Però, si seguim la línia argumental lògica, i som conscients que els grans problemes d’avui només es poden resoldre en una Europa integrada i federal (on els estats nació, vells i nous, siguin bàsicament irrellevants) que coordini la solució dels seus problemes, el proper gran pas ha de ser la creació d’un gran partit progressista europeu, on per exemple un socialdemòcrata alemany no es guïi només per allò que li permetrà seguir dedicant-se a la política a Alemanya, sinó que li permetrà rebre el suport de progressistes de tot Europa. Si algú s’inventa una forma millor d’internalitzar externalitats que no passi pels partits polítics amb els seus innumerables problemes, li compro, però mentrestant hauríem de ser prudents a no llençar el nen petit amb l’aigua bruta de la banyera. No fos cas que el remei resultés ser pitjor que la malaltia.

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button