Portada

Francesc Trillas: Per què “Avancem!”

Avui s’ha anunciat als mitjans de comunicació l’assemblea constituent del moviment “Avancem!”, que jo recolzo, i que tindrà lloc a Sant Feliu de Codines el proper dissabte 30 de juny. En els següents paràgrafs desenvolupo les principals raons que em porten a recolzar aquest moviment:

1.Per reforçar el PSC. En els darrers anys alguna gent significativa se n’ha anat del PSC o se n’ha allunyat. Alguns són o eren amics meus. Sóc dels que s’ha quedat tristament sorprès per la facilitat amb què aquests amics han entrat a l’òrbita de CiU.D’altres han entrat en l’òrbita de “Ciutadans”, s’han instal.lat en l’anti-política i uns pocs en altres forces d’esquerres.  El centra-dreta català té més poder d’atracció que la dreta espanyola. Els que impulsem “Avancem!” som dels que ens volem quedar, aturar les fuites i recuperar efectius. El projecte fundacional del PSC (construir un sol poble des de l’esquerra) és més actual i necessari que mai.

2. Per construir una aliança de progrés. CiU és una dreta bastant sofisticada i eficaç i la seva estratègia només porta a una sortida conservadora de la crisi: menys estat i més desigualtat. I quan dic menys estat no em refereixo precisament a menys Estat espanyol, perquè penso que ni Unió ni Convergència no tenen cap estratègia per canviar l’organització de les sobiranies ni a Espanya ni a Europa. El sobiranisme de CiU és pura retòrica per amagar una estratègia molt seriosa, i malauradament fins ara molt eficaç, d’apuntalar una Catalunya desigual i conservadora, aliada fidel en els fets dels sectors més poderosos de la vella Espanya. La resposta, com que el PSC  no pot ser ni ha estat mai alternativa per si sol, ha de ser construir una aliança de progrés des de baix, que corregeixi els defectes partitocràtics del tripartit i que reuneixi tots aquells que sense ambigüitat vulguin construir una alternativa de progrés a Catalunya (només en quedarien exclosos aquells que han optat per l’equidistància i en la pràctica s’han convertit en una marca blanca de CiU).

3. Perquè el darrer congrés del PSC va ser insuficient. Jo no en vaig ser delegat, com no ho van ser la majoria de militants. Vist des de la distància, no crec que el congrés es tanqués en fals ni que fós una oportunitat perduda. Es va canviar de primer secretari de forma no traumàtica, i la majoria de delegats va constatar la necessitat d’un “Nou PSC”. Però els passos concrets per construir aquest nou partit han estat molt tímids. És molt difícil visualitzar res de nou en la pràctica, quan moltes de les persones i quasi totes les estructures segueixen més o menys on estaven. Per exemple, si avui es fessin eleccions o es fés un altre congrés, els mecanismes de selecció que ens han portat fins aquí seguirien sent exactament els mateixos. El PSC ha de treure’s de sobre qualsevol rastre de “priisme”, que encara en té. S’ha d’assegurar que es fan unes primàries ciutadanes obertes amb un reglament semblant al del Partit Socialista francès.

4.Estic d’acord amb tot el que diu el manifest de convocatòria d’”Avancem”? No. Tot esforç col.lectiu és fruit d’una síntesi. Però la xarxa permet expressar matisos individuals, que jo crec que poden ser útils si enriqueixen el debat. Jo en aquest sentit no em sento identificat amb l’expressió del manifest de dir que hi ha una crisi nacional i una crisi social. Les coses “nacionals” són socials. Les sobiranies i fronteres són institucions humanes que s’han generat per acord, per violència, o per evolució de les forces socials. A Catalunya no hi ha una crisi nacional separada de la crisi social. No hi ha gran cosa d’especial en la complexitat de les identitats a Catalunya i de la relació amb els nostres veïns de dalt i de baix, amb els quals compartim tant, Europa entre altres coses. Les identitats complexes, les sobiranies solapades, són la característica principal de les societats europees, la nostra també. Qualsevol intent de reduir això a un suposat “dret a decidir” el veig francament condemnat al fracàs i a la frustració.  Això no vol dir que no haguem de parlar del tema. N’hem de parlar, perquè l’organització concreta de les sobiranies compartides i solapades és certament molt millorable.

5.Perquè no triomfi l’escepticisme. Sempre hi ha motius per dir que no. Tot fa mandra, i segur que és fàcil trobar algun matís, algun petit motiu que ens faci estar en desacord. Però si sempre ens comportéssim així no avançaríem mai. No està molt clar si Schumpeter parlava de creació destructiva o de destrucció creativa, però la inacció no és una opció en un moment en què la crisi social i l’anti-política (que sempre acaba en la deriva anti-democràtica a favor dels que més tenen) avancen decididament. La millor forma de combatre la injusticia social i l’anti-política és fer una política democràtica diferent, diferent de veritat, no que sembli diferent.

6.Perquè calia un primer pas al qual en segueixin més. Aquesta convocatòria és un primer pas. Se n’haurien de donar molts més, tant de bo que se sumessin noves forces i noves energies. Què més caldria fer? Tant de bo poguéssim aprofitar l’estela d’”Avancem!” per renovar a fons el PSC metropolità. Jo crec que a l’àrea de Barcelona ens juguem la supervivència d’una força política que defensa els drets dels treballadors i els seus fills d’una forma eficaç. La majoria electoral del PSC en aquests territoris està en perill (en part, per errors profunds propis) i això vol dir que la possibilitat mateixa d’una hegemonía d’esquerres està en perill. El futur de Catalunya, amb tots els respectes, també el futur de la llengua i la cultura catalanes, no es juga als petits pobles, sinó que es juga als barris de la Barcelona metropolitana. Renovar profundament el PSC metropolità, convertir les agrupacions locals del PSC en cèl-lules de voluntariat social, podria ser un pas important.

7. Perquè cal anar més enllà de Nou Cicle. Alguns hem col.laborat des dels anys 1990 amb Nou Cicle. Desitjaríem que Nou Cicle fós un riu important que conflueix en el nou moviment, idealment un mar on van a parar aigües diverses que van a parar a un oceà, que és l’aliança de progrés.  Nou Cicle ha estat un exemple per a molts i ha estat una casa amb portes i finestres obertes quan altres edificis s’anaven tancant i es quedaven a les fosques. Tant de bo que poguem construir junts un moviment intergeneracional que construeixi la Catalunya que van somniar els fundadors del PSC. Per altra banda, crec haver après que això és el que molts dels fundadors havien anat fent sempre: construir cada vegada moviments més grans, amb generositat, unitat i apertura.

Esteu cridats al debat. Tothom a Sant Feliu de Codines!

Progrés Real/Progreso Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button