CatalunyaPortada

Francesc Trillas: “Leftwashing” a Catalunya

La paraula composta en anglès “Greenwashing” es refereix als esforços hipòcrites de moltes empreses privades per donar una aparença de responsabilitat social corporativa en el terreny mediambiental, tot ocultant unes pràctiques que s’adiuen poc amb l’aparença. Per exemple, l’empresa constructora brasilenya Odebrecht, va ser distingida per una escola de negocis suïssa entre altres raons pel seu compromís ambiental, just abans de veure’s implicada en el cas de corrupció possiblement més important de la història de Llatinoamèrica.

El “Greenwashing” no és l’únic cas d’hipocresia. Hi ha personatges famosos del món de l’esport que poden portar una camiseta del vaixell humanitari “Open Arms“, i al mateix temps recolzar el Mundial de Qatar o treballar per famílies de monarquies medievals al Golf Pèrsic que oprimeixen els treballadors immigrants.

No cal que ens moguem a nivell internacional. És conegut el cas d’un alcalde que va rebre un premi a la transparència per part de…  bé, Transparency International, i al cap de poc temps ser arrestat per corrupció. Què podem dir de la família Pujol, que va passar d’aquell “a partir d’ara d’ètica i moral en parlarem nosaltres” a que se’ls demanin anys de presó per activitats corruptes.

A Catalunya en els darrers anys ens hem especialitzat en una forma d’hipocresia que podríem anomenar “Leftwashing“, que consisteix a auto-atorgar-se una pàtina de progressisme, per poder tenir llicència per participar en el que no és més que un intent d’una oligarquia de perpetuar-se en el poder, brandant un projecte que literalment és impossible, i que implícitament implica el gest insolidari dels sectors relativament acomodats d’una regió rica per desentendre’s del que passa el voltant, per muntar-se un condomini on es recaptin tots els beneficis de la globalització i la mobilitat de capital però no els seus costos i responsabilitats.

Els que intenten passar per esquerra porten des de 2012 recolzant presidents de dretes, demostrant molt poca passió per allò col·lectiu, i contribuint als pitjors indicadors de polítiques socials imaginables en una societat rica com la nostra, com per exemple un ominós 30% de pobresa infantil (just abans de la pandèmia i segons una acreditada ONG internacional). Els mateixos que parlen de creixement inclusiu i prosperitat compartida, acorden cordons sanitaris contra la socialdemocràcia (encarnada pel partit primer en vots i clar guanyador a les zones de renda més baixa), i han de negociar en conseqüència el seu programa i la seva investidura amb els admiradors catalans de Trump i Ayuso.

Le Pen i Salvini parlen de la mort de la distinció entre esquerra i dreta, per fer forat entre l’electorat tradicional de l’esquerra. Però l’aportació catalana al nacional-populisme s’ha de reconèixer que va més enllà, fins a dir que l’esquerra existeix, i que són ells. Deu anys de retrocessos socials, retalls sanitaris i segregació educativa, i molts mesos ja de paràlisi governamental davant d’una enorme crisi social i econòmica, els desmenteixen categòricament.

Progrés real, 9 de maig de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button