La principal crítica a l’ajust fiscal espanyol és que toca poc el consum públic i decapita les inversions. Tornarà a passar el 2014. La inversió baixa a 12.000 milions, una nova retallada del 7,2%. La regionalitzable (9.786 milions) cau encara més, un 8,4%. Però el que és increïble és que la inversió a Catalunya es queda en 944 milions, un cop de destral del 25,5%, mentre que a Andalusia i a Galícia, amb xifres absolutes superiors, la inversió creix. Si s’ha d’ajustar s’entendria que la inversió aquí baixés de la mitjana, un 8%, però no el 25%, tres vegades més.
A més, el plantejament català (el de l’Estatut) era que la inversió de l’Estat fos equivalent a la proporció del PIB català respecte de l’espanyol (el 18%). És admissible que aquest percentatge es redueixi una mica, però mai que, com el 2013, es quedi en l’11,9%. I encara menys que per al 2014 -enmig d’una greu crisi entre Catalunya i Espanya- Madrid reduís el percentatge d’inversions al 9,6%, la meitat del que Catalunya aporta al PIB espanyol. ¿És una provocació, com ha dit el president de Pimec? ¿No s’assabenta Madrid del que pensen no ja els polítics sinó els empresaris del Foment i de la Cambra?
A més a més, el menyspreu a la butxaca dels catalans dels pressupostos de Montoro segueix el que fa el ministre Wert a la cultura i l’ànima catalanes amb la seva obstinació que la llei d’educació liquidi la immersió lingüística, una longeva realitat que té un consens molt ampli i que no va gosar tocar ni l’Aznar de la majoria absoluta. Rajoy és més obert que Aznar però potser el Madrid d’avui, i el PP d’avui, desconeixen més el que passa a Catalunya. Són més autistes.
I l’autisme traspassa l’Ebre. Així els popes independentistes asseguren que ningú gosaria expulsar de la Unió Europea una Catalunya independent. Ignoren així que la Unió Europea és una unió d’Estats. Si Catalunya surt d’Espanya ja no forma part de l’Estat soci i deixa de ser a la UE i a l’euro (una altra cosa és que utilitzi la moneda com fan Montenegro i Andorra). És clar, en pot sol·licitar l’entrada, però l’ha de negociar i no tenir el veto de cap dels 28 Estats membres. Ara, després de les declaracions dels comissaris Almunia i Barnier (francès), Artur Mas admet que hi pot haver problemes però insisteix que dubtar de l’estatus de Catalunya a la UE -cosa essencial per a la majoria dels catalans- és fer el discurs de la por. També aquí hi ha autisme.
Diumenge passat, Joaquín Muns, que va ser un dels 20 directors executius de l’FMI -gràcies a la seva qualificació i a la influència de Jordi Pujol a Madrid- i després eurodiputat de CiU, advertia sobre la costosa factura de la independència. I el mateix feia a El País Francesc Granell, primer director general d’exportació de Pujol que després va ser alt càrrec a Brussel·les durant més de 20 anys i que va negociar l’ingrés de Finlàndia. Són dos economistes de primera i de l’òrbita convergent. És igual. Mas considera que són soldats del discurs de la por i ahir, després de la visita a Brussel·les -en què no va veure Durao Barroso, a qui Duran visita amb regularitat-, proclamava que havia trencat «el setge de la Unió Europea».
Embrancats en els seus nacionalismes respectius, Rajoy i Mas es reclamen «gestos de grandesa». Només caldria una mica menys d’autisme.
Article publicat a El Periódico
Hi ha els polítics, els periodistes i els sentiments de la gent. Jo expressaeé la meva opinió de ciutadà: El que ha de fer el parlament i el govern és tirar endavant la consulta encara que no pugui sser vinculant però amb observadors estrangers i d’una sola pregunta: “Estat propi sí o no”? I segons els resultats, o s’ha acabat el broquil o la pilota lla passem a la teulada dels altres!