CatalunyaEspai socialistaPortada

Francesc Trillas: Federalisme sense “hibris”

Quan fa aproximadament 10 anys alguns vam tornar a aixecar la bandera del federalisme davant del que aleshores semblava el tsunami independentista, no ho vam fer perquè estiguéssim convençuts de la victòria de la nostra opció (encara que no vèiem clara la viabilitat de la secessió), ni perquè estiguéssim molt acompanyats, sinó perquè pensàvem, encertats o no, que era l’opció més desitjable. La veritat és que quan alguns independentistes amb els quals parlàvem (sobretot els sobrevinguts) ens deien que l’independentisme representava una nova centralitat, o que era bàsicament l’únic projecte sobre la taula, malgrat l’exageració (i que no tenien gaires més arguments), no sabíem massa bé què replicar, a part dels nostres principis i valors.

Avui seguim sent federalistes per convicció. I alguns ho sabem i ho diem amb la boca gran. La novetat és que crec que no és exagerat afirmar que ara la nova centralitat l’ocupem nosaltres, a Espanya, a Europa i al món. No és que un federalista hagi fet el cim i hagi plantat una bandera, sinó que l’anomendada co-governança per sortir de la crisi -que ningú discuteix, els fons europeus amb deute mutualitzat, i els esforços d’harmonització fiscal global, assenyalen una direcció que ningú combat seriosament, i contrasten amb el fracàs d’intents sobiranistes (els protagonistes dels quals guarden més o menys dissimuladament les seves apostes rupturistes amb Espanya o Europa en un calaix). Segons les enquestes a Catalunya, el suport a la independència entre els joves ha baixat significativament, i quan s’ha preguntat de diverses maneres, resulta que el suport a un referèndum d’autodeterminació com a solució només arriba al 23%. Això no vol dir que tot sigui de color rosa (Vox i Ayuso han de fer por), i que no ens haguem d’avergonyir de l’encara dèficit de federalisme, que avui impedeix per exemple tenir un pla global de vacunació pública tan ambiciós i eficaç com el que està desplegant la Unió Europea. O que impedeix fer front a l’emergència climàtica amb un pla global desplegat localment mínimament ambiciós.

Vivim junts i som interdependents. No hi ha res que li passi a ningu que ens sigui aliè. Per això, i no per contentar a ningú, seguim pressionant els que són federalistes amb la boca petita, o els que són federalistes sense saber-ho. En part és un problema d’ignorància (de manca de cultura federal) però en part és culpa nostra, perquè potser no ens expliquem bé, o potser no oferim un federalisme del segle XXI prou ambiciós i a la vegada tranquil·litzador per resoldre els problemes de l’estat del benestar i de les crisis associades a la salut i la natura, simultàniament.

Però és important saber que som federalistes i dir-ho amb la boca gran, com avui Javier Cercas a El Pais Semanal. De federalisme amb la boca petita ja n’hi ha hagut massa a Espanya i Europa, i d’aquí bona part de les nostres mancances. Només quan diguem les coses pel seu nom, ens podrem posar com a punt de referència els mecanismes de les grans democràcies del món, que són federals, estables i pròsperes (i, per descomptat, no exemptes de problemes i desafiaments).

Les opcions d’avui són dues a grans trets: federalisme ordenat o federalisme desordenat (o salvatge, com va dir un comentarista). No n’hi ha més. Els nacional-populistes ens voldrien portar a arguments del tipus “nosaltres contra ells”, a una “voluntat del poble” immutable i uniforme (per exemple negant el diàleg dintre de Catalunya o la pluralitat de la mateixa societat), i a solucions de suma fixa o fins i tot del tipus “el guanyador s’ho emporta tot”. Però aquests arguments han quedat arraconats per la pandèmia. Poden tenir un èxit retòric puntual, però no encaixen amb la lògica dels temps. La democràcia multinivell sobreviurà, crec, almenys a Europa, però serà caòtica i disfuncional si no fem l’esforç d’introduir reformes i innovacions, les més importants amb el màxim consens, en la fiscalitat, en el finançament i en la rendició de comptes, com a mínim.

La devaluació de les institucions i malversació de recursos públics que hem viscut a Catalunya ha estat possible perquè unes persones en van ser responsables amb la seva frivolitat i oportunisme. Però també perquè vam viure la nostra pròpia “trahison des clercs” (la traició dels intel·lectuals), l’incompliment de les seves funcions per part de sectors mediàtics i acadèmics acrítics, que encara avui reverbera, o de la qual alguns prefereixen no parlar-ne. D’acord, mirem endavant i dialoguem, però sense perdre de vista els errors comesos.

No té cap sentit posar el federalòmetre quan hi ha una remodelació ministerial (que forma part del joc curt-termista de les cada vegada menys rellevants escenes nacionals), i calcul·lar si dos ministres del PSC sumen més que un ministre de política territorial. L’important és que Espanya i Europa segueixin evolucionant en una direcció federalitzant, com estan fent, per al bé del conjunt d’Espanya i Europa, i no només de Catalunya. I que ho diguem amb la boca gran. I no passa res. Amb calma i tranquil·litat, sense “hibris”: amb la seguretat aquesta vegada de tenir el vent de la història a favor.

Progrés real, 11 de juliol de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button