No corren bons temps per a la serenitat, per a la reflexió.Estem instal·lats en una gairebé perpètua halitosi social. Gairebé tot el que ens surt per la boca és avinagrat. I segurament ens sobren els motius per a aquest desarrelament amb l’optimisme, per aquesta imatge de mal copulats amb l’esperança.
Vivim dies convulsos pel que fa a la corrupció política. L’anomenen sistèmica, transversal. Amb la mateixa intensitat que es visualitza el malestar ciutadà assistim en paral·lel i des d’amplis sectors polítics, a una contraofensiva benintencionada i plena de raonables arguments alertant del perill d’aquest pim pam pum generalitzat contra la classe política. Benintencionada, raonable, fins i tot responsable des del punt de vista del combat contra la antidemocràcia que de vegades i de manera ordinària, es pot palpar en aquest atac desigual contra el millor dels sistemes coneguts. Però excessivament endogàmica. Qui no ha llegit aquests dies sobre plans quinquennals, manifestos, lleis electorals, llistes obertes, noves lleis de finançament de partits, de registres de lobbys, de lleis de transparència i accés a la informació, de participació democràtica, d’amabilitat política…. Quina casualitat, molts dels que ara sobre això escriuen argumenten, mirant a una altra banda, que “no van estar allà” quan, estic convençut, que el seu rèdit van obtenir. I sense ser convenientment seleccionats. Fins i tot hem llegit decàlegs proposats cínicament d’algun mitjà de comunicació que ha fet aquests dies de la corrupció i de manera una mica injusta el seu modus vivendi. En definitiva, idees per les paraules més gastades del diccionari: regeneració democràtica.
Però en cap d’aquestes declaracions de principis he sabut trobar una de les principals causes, al meu entendre, d’aquesta situació. Segurament l’origen: la selecció del personal, la selecció dels nostres representants.Curiosament mai ens preguntem quin tipus de comissió de personal en el si dels partits polítics avalua la formació ètica i cultural dels nostres futurs càrrecs. Quin tipus de barrera infranquejable se situa per impedir que dubtosos perfils defensors d’interessos personals s’acostin des de molt jovenets, fins i tot abandonant estudis, a la “carrera política” del sou presumptament fàcil i pràcticament vitalici. I de vegades, hereditari. Quina barrera emocional es col·loca a aquells per als quals la política de partit sovint és una substitució perfecta de la família, al marge de la qual pràcticament només existeix l’abisme del no reconeixement emocional. Els partits considerats com una espècie de “club dels cors solitaris”. Per sort, aquest col·lectiu és encara una minoria. Però cal tenir en compte.
‘Surtout, ne pas être ridicules’ va comentar Josep Tarradellas en ser elegit President a l’exili. ‘Surtout, être Mérite de la confiance du peuple’ parafrasejaria segurament ara l’Honorable. La gent demana exemplaritat i credibilitat. I coherència.
Tribuna Oberta ABC, dilluns 18 de febrer
